Keep calm
Il·lusió de la correspondència
El diàleg amb el mort és impossible, però escriure en la seva pàgina de Facebook genera la il·lusió de la correspondència
La gent es mor i molta d'aquesta gent, en vida, resulta que tenia una pàgina de Facebook. És una pràctica habitual que, després del decés, els amics i els coneguts intervinguin en aquesta pàgina de la mateixa manera i amb la mateixa cordialitat amb què ho farien si el responsable de la pàgina encara fos viu. Amb la notable diferència, és clar, que el difunt ja no els podrà contestar. Hi diuen que els sap molt de greu que s'hagi mort, li recorden experiències viscudes en comú, es lamenten de la pèrdua i fins i tot li fan preguntes que, com és obvi, mai no contestarà. La sensació que produeix aquesta circumstància és estranya. Genera no solament estupor sinó fins i tot un cert malestar, una percepció de buit colossal, que és justament el contrari del que mira d'aconseguir la gent que escriu aquestes notes. El diàleg amb el mort és impossible, però escriure en la seva pàgina de Facebook genera la il·lusió de la correspondència. Estic segur de la bona fe de tots els que ho fan, però, al mateix temps, la insistència en un present impossible (tot i la seguretat del silenci, la permanència terrible de l'absència) fa que la situació sigui del tot irreal, fantasmagòrica. A més, la mateixa empresa que gestiona la pàgina té, de tant en tant, la idea de felicitar l'aniversari o d'importunar l'usuari amb reclams del tot superflus, la qual cosa –en cas que sigui mort– encara crea un ambient més estrafet.
Ara, la Generalitat tramita una llei sobre voluntats digitals que, si més no, permetrà agilitar els tràmits per tal que la pàgina del difunt sigui clausurada o gestionada per algú (una mena d'hereu a la xarxa) que de segur avisarà que el difunt ja no hi és. Fins ara, el procés era lent, entortolligat i burocràtic, amb tot de papers i certificats. La “supervivència digital” tindrà un final, de la mateixa que té un final la vida. És així de dur. És així de natural i benèfic: entendre que la conversa no serà factible en la virtualitat d'una pantalla sinó en la realitat de la íntima evocació.