Tribuna
La seguretat de les finances
Explica Timothy F. Geithner, primer secretari del Tresor amb el president Obama, que la llei Dodd-Frank per a la protecció dels consumidors del 2010 va afegir un considerable marge de seguretat al sistema financer. Però la qüestió és: aquesta regulació, ha reduït el marge d'actuació dels agents públics importants, governs, bancs centrals, etc., en cas de crisi extrema per la rigidesa que la nova regulació implica?
No és discutible, en cas de crisi moderada la regulació protegeix el sistema, però en cas de crisi extrema, és al contrari?
Segons Geithner, hi ha tres factors que determinen la fragilitat del sistema financer. Quin és el capital privat disponible per absorbir pèrdues i quin és el volum de préstecs a curt termini. Quina és la capacitat fiscal del govern per compensar la reducció abrupta de la demanda i quin és el marge de què es disposa per reduir els tipus d'interès. Quines eines d'intervenció poden utilitzar-se des del govern i la Fed per evitar la pèrdua de control del sistema financer.
Si això és cert, el marge d'actuació s'ha reduït i el risc ha augmentat. Els bancs, a causa de la regulació, tenen menys capacitat d'actuació. Les polítiques monetàries i fiscals són més rígides i amb menor marge de maniobra que en el passat i els governs tenen més limitada la capacitat d'actuació que abans de la crisi.
Els sistemes financers són inherentment vulnerables a les crisis perquè els bancs reben dipòsits molts d'ells a curt termini i fan préstecs a llarg, en part no coberts pels ingressos. Abans de la crisi el 2008, la ràtio de cobertura era baix, ara ha augmentat de més de 10 punts. Si es produeix pànic i els impositors decideixen retirar els seus diners de sobte, el sistema es pot col·lapsar, es col·lapsarà amb tota seguretat, sense ajuda externa...
És en períodes d'augment de la riquesa quan es pensa que l'economia és segura, els actius especulatius augmentaran de valor i hi haurà abundant liquiditat, que el risc de pànic financer creix. Caminar sobre un sostre de vidre sense saber-ho... El problema s'agreuja quan els fons i les reserves estan també col·locats en entitats financeres que no són bancs i estan, per tant, menys regulades.
El risc no deriva del fet que un banc o entitat financera faci fallida, pot ser higiènic, sinó de la percepció de què la falta de liquiditat global no sigui suficient, s'encomani i porti entitats de pes a vendre actius a preu molt baix incrementant de manera geomètrica la deflació i la reducció de liquiditat. És per això que l'aportació de fons del govern són essencials per aturar el pànic, és a dir, les fugues dels impositors dels bancs i d'aquests entre si.
En tot cas, en totes les circumstàncies els sistemes financers han de ser capaços de continuar fent les funcions bàsiques, efectuar pagaments i proveir sistemes de crèdit i de transferència de risc si es volen evitar danys profunds al sistema. És aquesta una responsabilitat inescapable dels governs.
Les coses sempre succeeixen de la mateixa manera. La crisi comença. El govern sempre triga a reaccionar. La crisi s'agreuja i supera la capacitat de les mesures inicialment mobilitzades. L'executiu inicia el salvament d'entitats en risc greu. Això protegeix més la ciutadania, que no perd els seus dipòsits, que els accionistes. No és fàcil per a ningú imaginar si hi ha solucions millors. El salvaments precedeixen l'aprofundiment de la crisi. Els preus d'actius milloren, però la pèrdua de valor i el dany a la confiança en el sistema encara no. La crítica de la ciutadania al govern creix. L'acusa de salvar bancs, fet que, una vegada el més greu de la crisi ha estat superat, només beneficia els seus accionistes. El govern profunditza en les seves mesures de salvament. La situació millora. El legislatiu pren mesures “perquè el que ha passat no torni a passar” i emet regulacions i normes que limiten la capacitat d'actuar de les entitats financeres públiques i privades. Les raons per mobilitzar-les són que resulten necessàries per reduir el risc i que responen als principis essencials de la democràcia... però la discrecionalitat necessària per salvar el sistema es redueix. La crisi triga però es torna a repetir...
Les dues solucions extremes, deixar caure les entitats més febles que “no aguanten” la crisi o nacionalitzar-les, són superades, com es demostra a partir dels fets de la crisi del 2008, per la més política practicada als EUA: deixar caure institucions però recapitalitzar ràpidament el sistema. Europa va fer menys i més lentament la recapitalització i el resultat va ser pitjor... molt pitjor.
El que no es pot fer és obligar a demanar als bombers fons per comprar mànegues i apagar el foc, quan aquest ja crema.