Un pa a la post

L'avi Mercadal tenia camps de conreu pels voltants de Verges i la Tallada, on sembrava blat. Quan era el temps de la collita, aplegaven una colla de dones del poble que formaven una bateria, i amb el volant als dits anaven segant les espigues. Les dones es queixaven que l'Assumpta, esposa de l'avi Mercadal, es col·locava de cap de colla, al mig del camp, i anava molt de pressa, de manera que obligava totes les jornaleres a no perdre el ritme i no quedar enrere. Ho feia per estalviar jornals. Recollida la collita, es portava al molí d'en Brusi, a la sortida del poble, que feia rodar les seves pedres amb l'aigua del rec del Molí, que fluïa abundosament. Per pagament del blat que resultava del moldre, una vegada fets els comptes corresponents el moliner donava a l'avi un talonari amb tiquets. Amb aquests tiquets la família anava periòdicament a cal flequer del poble, a la plaça Major, i a canvi d'entregar-ne un, rebia un enorme pa de farina blanca de dos quilos. Era una manera de pagar el blat, sense diners pel mig. Quan el pa arribava a la casa, l'àvia obria la post, que era un calaix força gran situat sota la taula del menjador. Posava aquell pa –flamejant i tou– i el dipositava a la post, que després tancava amb una clau que es guardava. El sentit era que mentre encara quedés pa dels dies anteriors –que ja s'havia tornat força sec– la família no podia menjar-ne del nou. Era un sistema perquè no es malbaratés el pa anterior i que no acabés fet servir per a rosegons. A nosaltres, que llavors érem mainada, ens costava d'entendre. La casa era generosa amb el menjar, i d'això vivíem en aquells temps de postguerra, però el pa era el resultat de l'esforç de la família, i de cap manera podia abandonar-se el vell per menjar-ne de nou. Els tiquets havien de durar tot l'any, i calia un control del consum.

I aquest sistema era el normal de moltes cases del poble que es guanyaven la vida amb molta suor, conreant els camps heretats dels seus antecessors. Ara a Verges ja gairebé no hi queden pagesos que visquin de l'agricultura. Els nois s'han espavilat, i qui no fa de mecànic treballa en una oficina. Els camps, però, no estan desatesos, es cuiden els propietaris de treballar-los en les seves hores lliures o bé llogar-los a tercers. La visió del Baix Empordà, amb la seva simfonia de colors, continua tan idíl·lica i profitosa com ho ha estat des del temps dels romans.

Els records ens tornen a la memòria amb motiu de la campanya de recollida d'aliments, quan s'acusa que una tercera part del que tenim per menjar va a parar a les escombraries, mentre hi ha tanta gent que pateix. En aquella època era un pecat deixar res al plat, en acabant de menjar. Ara també ho és, però no ens n'adonem.