La llei de la natura

Ja ens hem habituat que el mar, cada any, i les seves llevantades s'emportin part de les platges del Maresme i de l'Empordà. L'Escala, Sant Antoni de Calonge, Blanes, Lloret, Malgrat, Arenys de Mar, Cabrera, Pineda o Vilassar de Mar són castigades reiteradament per una mar brava i sortida de mare. Encara són molt recents els temporals del mes de desembre i, sense respir, altres temporals al gener i al febrer han seguit burxant en les ferides que, des de fa temps, la Costa Brava i la Costa Daurada tenen obertes. També les rieres del Maresme i alguns rius i torrents de la província de Girona periòdicament reben l'impacte de la força de l'aigua, una energia imparable que arrossega tot el que troba al seu pas. Els efectes són especialment visibles i preocupants en zones urbanitzades on l'obra humana ha ocupat un espai que no és seu i que no hauria d'haver manllevat mai. No hauríem d'ignorar que la naturalesa té una llei que l'ordena i l'organitza. És una llei que té mecanismes propis per reordenar-la amb reaccions també naturals i pròpies que els humans haurien de respectar. Les taules de debat que els governs locals i les institucions tenen actives sembla que no serveixen per a gaire res. Si sempre tenim els mateixos problemes i sempre acabem fent el mateix, el resultat és que res canvia. I això, de fora estant, és el que deu passar.

Una part de la culpa la té el caprici de la naturalesa, la imprevisió i els cicles excessivament llargs que fan veure com a ocasional i fortuïta una petita o gran catàstrofe. S'atribueixen els efectes dels temporals a la natura tal com si es tractés d'un ésser humà, molt a l'estil dels pensaments infantils, quan els veritables culpables incorregibles són aquells que treuen a la natura el que és seu. El Maresme és un cas paradigmàtic, amb la proliferació de càmpings a tocar de la platja, un atractiu clau de l'oferta turística. Hem de fixar-nos que solen quedar afectades les zones turístiques, de què les platges veuen perduda la sorra o els passejos de mar que s'enfonsen. L'Escala, un dels exemples de la Costa Brava, igual que Sant Antoni de Calonge veuen castigat el seu front de mar cada cop que hi ha un temporal. Una variant dels temporals són les rierades amb motiu de pluges intenses i breus que s'emporten cotxes, persones imprudents, arbres i tot el que troben al seu pas. Si bé les desgràcies humanes es produeixen per imprudències, les destruccions de material urbà són causades per decisions errònies i moltes vegades interessades dels responsables polítics sotmesos a les pressions de promotors i facilitades per la bonança econòmica. Els humans, no la natura, amb decisions inapropiades, s'han apropiat indegudament dels espais físics que tenen carta de naturalesa i una propietat no escrita: la meteorologia i l'aigua com a subjectes actius i l'home com a subjecte passiu. Tot torna al seu lloc, tard o d'hora. L'aigua sempre troba l'equilibri tornant a recórrer els camins que des de sempre ha seguit com si d'una propietat es tractés. Sempre s'ha dit que el mar torna la sorra que s'emporta en una nova llevantada i les rieres deixen llot per al cultiu. Cal una nova visió urbanística i una organització diferent del territori que faci pensar més en les causes que no en les conseqüències. Les causes les coneixem: l'activitat humana. Les conseqüències són també absolutament clares: el cost absurd i constant i una sagnia per a les administracions. Quan farem el canvi i quant de temps haurà de passar per fer-lo? Al mar el que és del mar i a la terra el que és seu, sense abusos perquè, ens agradi o no, té la seva llei.