Desorientació escolar

L'escola, com a institució, està desorientada. No sé ben bé de qui és la culpa –suposo que la podríem repartir–, però tothom en pateix les conseqüències. En parlava fa uns dies amb un professor d'institut, que es preguntava: algú sap, exactament, quina és la nostra funció com a docents? Hem d'ensenyar, seriosament, a fons, amb garanties d'èxit, la matèria que dominem? Això, en el context actual de molts instituts, és complicat, per no dir impossible. Hem de dedicar, doncs, els nostres esforços, a suplir les mancances de les famílies, a resoldre problemàtiques socials greus, a mitjançar en conflictes? Hem de dedicar el nostre temps a gestionar paperassa moltes vegades innecessària? Sovint tot això és el que fem més, continuava, però no sé si estem prou preparats, ni si realment aquesta ha de ser la nostra ocupació principal. En tot cas, mai ningú no ens ho aclareix. En fi, em deia, hi ha una desorientació clara sobre el paper de la institució escolar en el marc de la societat d'avui, cada vegada més canviant, cada vegada més multicultural, cada vegada més complexa. I, a més, hem de driblar contínuament polèmiques absurdes sobre els canvis en el calendari escolar, sobre la llengua de l'ensenyament, sobre si l'assignatura d'educació per a la ciutadania ha de ser obligatòria o no, sobre l'ús de la informàtica a l'aula –aquí sí que hi ha desorientació, improvisació i lleugeresa!–, entre moltes d'altres qüestions que, torno a repetir, ningú no ajuda a aclarir. Punt i a part. Mai l'escola havia disposat de tants recursos –materials i humans– com ara. A la vegada però, paradoxalment, mai havia estat tan desorientada. Des de les instàncies governamentals es parla cada vegada més de l'excel·lència educativa; la realitat, malauradament, sembla que va per una altra banda i els docents cada vegada estan més desanimats. Es busca brúixola i quadern de bitàcola.