La dignitat i el poder

Ara els toca als polítics, als representants electes de Catalunya, fer el seu editorial conjunt. El que som o deixem de ser es desprèn de la unitat d'actuació política, per ara inexistent. I si, com tothom afirma, l'Estatut estableix quin és l'encaix de Catalunya a Espanya, convé agafar-lo amb més interès –la morositat del tribunal constitucional no fóra tanta si els resultats del referèndum del 2006 haguessin estat més presentables–. Quan l'actual primer ministre va parlar de la reforma de l'Estatut en un míting fent servir els verbs «compartir» i «apoyar», se'ns haurien d'haver disparat les alarmes, no perquè fos mentida, com era de preveure, sinó perquè si fos veritat encara seria pitjor. Aquest és un afer d'estat, i és d'una irresponsabilitat incommensurable que mitja Espanya el faci servir contra l'altra mitja. No deixar-se arrossegar a les querelles hispàniques seria el primer símptoma del fet diferencial que ens agrada proclamar. I una condició indispensable és que els escons catalans a Madrid –47 diputats i 24 senadors– actuïn, si no tots, que és impossible, sí una àmplia majoria, en un mateix grup parlamentari i d'acord amb una estratègia de país. Llavors, l'estabilitat parlamentària i la governabilitat espanyoles, excepte situacions d'emergència, haurien de deixar de ser un objectiu de les forces d'obediència catalana; al capdavall, l'acusació d'insolidaris ja la tenim guanyada, només falta que sigui veritat. És que, si no es fa així, no hi ha qui ens entengui. Ens en queixem, que no ens entenen, perquè hi anem carregats de raons, només de raons; però el poder té raons que la raó no entén. Vindicar la nostra nació, o sigui treure'ls poder, i quedar bé és impossible.