‘A lo loco'

Magí Camps, cap de llengua de La Vanguardia, publica cada dilluns uns personals lleures filològics al seu diari. Aquest dilluns es preguntava per quin motiu hi ha títols de pel·lícules que es tradueixen malament o de manera sorprenent. De pregunta en pregunta i de pel·lícula en pel·lícula, en Magí saltava a Some like it hot, la comèdia de transvestits de Billy Wilder, interpretada l'any 1959 per Marilyn Monroe, Jack Lemmon i Tony Curtis. “Com va arribar algú a Con faldas y a loco a partir de Some like it hot?”, inquiria. Li vaig escriure tot seguit: “Jaume Arias en tenia el secret.” Me l'havia explicat. Abans d'entrar a La Vanguardia i ser-ne un dels periodistes més distingits, Arias havia tingut un càrrec important a la distribuïdora cinematogràfica radicada a Barcelona CB Films. Un dia els va arribar Some like it hot. Com s'havia de traduir? Arias em va dir: “Llavors, tant en castellà com en català s'havia posat de moda l'expressió a lo loco: «beurem a lo loco», «pujarem al tramvia a lo loco», «ho farem a lo loco...» Casimir Bori, l'amo de la distribuïdora, o potser un empleat seu, va suggerir Con faldas y a lo loco, i la proposta va ser acceptada.” Arias perquè era de mena discret, però jo diria que l'“empleat” era ell i que li devem uns dels títols més cèlebres d'entre tots els que s'han traduït. Ho vaig explicar a Magí Camps afegint-hi que Arias m'havia dit que hi havia a l'època una cançó que introduïa a lo loco a la lletra. En Magí la va localitzar. La cantava la cubana Celia Cruz: “A lo loco es una frase que está de moda / y se escucha en todas partes y a todas horas / a lo loco, a lo loco...” És una salsa que, escoltada, sembla que vegis Jack Lemmon, amb faldilles, fent anar les matraques.

Les coses es feien a lo loco, als anys cinquanta? Les postguerres, aquí i a fora, se suavitzen amb l'evasió, l'alegria, ni que sigui forçada, i les poca-soltades. Els balls més esbojarrats, els hauríem d'anar a trobar en aquells anys, amb el tiroliro que obligava els balladors a alçar el dit índex com a exemple suprem. Qui és recorda del tiroliro? Jo no, però n'he sentit parlar i l'he vist ballar en els reportatges de l'època. Tothom hi fa cara de gana i de passar-les magres però tots semblen moguts pel “que no pari la música” i “que no falti el xampany”. El xampany era un mata-rates i, el ball, el tiroliro o la salsa. A lo loco, a lo loco. Després vindrien el twist, la yenka... Fins que va irrompre el rock, però quan el rock ens va arribar ja no era ben bé la postguerra. Jo havia atrapat encara l'expressió “viuen a lo loco”. Servia per censurar els joves poc convencionals o les parelles partidàries de l'amor lliure, però ja eren uns altres locos. Més aviat eren uns locos contraris als dels anys quaranta i cinquanta i encetaven una nova època.