Cultura i independència

Seria ingenu pretendre que la cultura, socialment tractada com a mercaderia, tingui gaire a fer –excepte aplaudir manaires o firmar manifestos– en el procés cap a la independència del nostre poble. El paper que li assignen els poders instituïts és, a tot estirar, que els faci de cronista i missatgera; sovint se la convida a fer de claca, o se l'exposa als aparadors per fer bonic; mai no té un paper protagonista. Seria, doncs, hipòcrita demanar a la gent que participi amb plenitud en aquest “moment històric” proveït de les pobres eines de coneixement de la realitat –un deure fonamental de la cultura— subministrades amb comptagotes per l'afany de lucre empresarial, la rutina burocràtica, l'embadaliment de l'acadèmia, o la precarietat dels mitjans de comunicació oficials. Els anomenats “gestors culturals” canvien de despatx, però no de mentalitat subsidiada. Els grans contenidors retallen serveis i ho atribueixen a la “crisi”, però la crisi prové del clientelisme municipalista: ara només tenim per pagar-ne sous i manteniment. La davallada de les classes mitjanes –que té un origen material, però que és també d'estatus simbòlic i, per tant, cultural i polític— no es reflecteix al si de la nostra cultura, si no és per entomar la sistemàtica precarietat dels pressupostos del govern. Per tot plegat, doncs, la majoria social s'ha quedat òrfena de recursos per poder participar, gràcies a la cultura, en l'aprofundiment de la democràcia, en la difusió del discurs polític renovador, i en l'oportunitat de lligar els mecanismes de la reproducció material de la desigualtat, la injustícia i la marginació amb la creació artística, amb el missatge emancipador de l'art, amb la recerca d'una nova forma d'expressar la realitat.

En el pas que va de la formació individual a la presa de consciència social, la cultura no compta gaire en el nostre país –només cal veure l'absentisme de la universitat en el procés que vivim: ni hi és ni se l'espera en el camí de l'alliberament nacional i la transformació social. Direu que som en un mercat capitalista, on cal disposar d'indústries culturals eficients que elaborin productes que circulin, creïn riquesa, i posin el nom del país arreu del món. Des d'aquest punt de vista, això és legítim i necessari per a la continuïtat del teixit cultural, la subsistència dels treballadors de la cultura, i la representació simbòlica de la nació. Però és un punt de vista que només aborda una part del problema. La universalitat d'una cultura no la fa la demanda, sinó l'oferta capaç de trencar les pautes habituals de consum amb plantejaments audaços i la creació de nous paradigmes. És així com s'obren i es colonitzen nous segments de mercat. És així com es lluita contra el pinso televisiu i contra l'aïllament produït paradoxalment per les xarxes socials. Però la clau de volta de l'oferta és la creativitat, no pas la distribució, que n'ha de ser la corretja de transmissió. Quan mana la distribució, mana el mercat, i se'n deriven l'estandardització i la banalització. La nostra capacitat creativa ens limita ara mateix a fer de proveïdors de continguts culturals de qualitat mitjana dins el mercat propi i de l'espanyol, amb incursions puntuals en els circuits internacionals que les absorbeixen dins el magma del producte de gènere. Bàsicament, som exportadors de talent, en forma de creadors, directors, actors i tècnics “catalans”, però no pas de “cultura catalana” entesa com una visió del món actual.

Si hem de guanyar l'autodeterminació, vol dir que la cultura també s'ha d'autodeterminar respecte de la tirania del mercat i de la tirania de les quotes polítiques: en una paraula, dels poders que encotillen la creació individual i la seva conversió en pràctica social al servei de la gent. Sense anar més lluny, mireu l'exemple del Conca, que, en el projecte inicial, havia de ser un model d'autonomia a la manera dels arts councils del món anglosaxó, però que s'ha frustrat perquè tant els interessos partidistes com la burocràcia cultural no han cedit cap engruna de poder en bé de l'interès comú. Finalment, més enllà de la producció de cultura pels professionals, caldria considerar les noves pràctiques emanades de la lluita quotidiana que plantegen una visió renovada del món: ¿podem entendre, avui, la cultura sense ampliar-ne la visió a la defensa i preservació del territori, l'ús de les fonts d'energia, la interrelació cultural, la recerca de la pau, o la igualtat de gènere?