Mestres a la selva

“No, meu fill no intel·ligent...” L'escena passa en una escola de La Selva (en majúscules). Al pati, un xaval s'havia regirat contra la tutora i li havia propinat una pluja de colps. –“I mira que és llàstima –li diu la mestra a la mare, quan aquesta arriba– perquè és intel·ligent...” I aleshores la mare li respon que no ho és pas, d'intel·ligent. Gens. Ho remata en el seu català rudimentari, africanitzat, amb una sentència que hauria signat el mateix Amadou Hampaté Bâ, el venerat contista de Mali: “–Si intel·ligent, no això contra qui li ensenya coses...” Quan la mestra li ho explica, el columnista s'entreté en el terme això, que significa alguna cosa més que un arravatament ocasional. Això és la malaltia social que afecta una bona part de la nostra mainada. Això és la interrupció del mestre, el baladreig al carrer, els crits al restaurant, els peus damunt la butaca del vagó, la puntada a la llauna, la manca de respecte a tot i a tothom, la ridiculització de qui sí que es comporta... Mirin, saben què? Ja que no atrapem la societat civilitzada del nord, potser valdria més accelerar el retorn a la tribu del sud. Si més no, allà s'educa per coacció natural i per pensaments savis com el d'aquesta mare. Els catalans ens hem quedat en terra de ningú, ni a la selva ni a l'àgora. I em temo que els nostres escolars s'han convertit en els més maleducats del planeta. Els mestres ja no infonen a la mainada ni la contenció a base de calbots, sense cap raonament (com al poblat salvatge), ni la contenció a base de raonaments, sense cap calbot, com passa a les societats veritablement avançades. Això d'aquí és el campi qui pugui. La renúncia als dos mètodes. La deixadesa en el vestir rient-se de l'uniforme (tan habitual en societats riques i pobres); el què-passa-tio imposant-se al bon-dia-senyoreta; les riallades d'orangutan suplantant la mirada abaixada. Què ens ha passat? Potser molts mestres (i pares!) ho troben normal perquè ells ja van ser educats en la nefasta reforma educativa dels anys vuitanta. I ara és difícil corregir el tret perquè ni la mateixa comunitat educativa reconeix la catàstrofe. Doncs bé, si és impossible d'assolir la urbanitat del nord, potser que tornem a la sabana, on t'eduquen el garrot i la por del lleó, però també pensaments nets, lúcids, sincers, com els d'Hampaté Bâ.