‘Tribuneros'

Amb l'espectacular remuntada del Barça d'abans-d'ahir i la meva actitud prèvia d'home de poca fe, vaig recordar un capítol d'Els Simpson, la sèrie de dibuixos animats que ha tractat de qualsevol casuística de la vida humana. Homer, el pare de família gandul i simple, però al mateix temps bonàs, renega de l'equip de beisbol de la seva ciutat per considerar-los uns perdedors. A final de temporada, quan les tornes han canviat i l'equip està a punt de pujar de categoria, Homer va corrent a casa a canviar-se de roba per tornar al bar amb la samarreta i la gorra del club. En aquell moment entra una càmera de televisió i l'entrevista com si fos l'aficionat més fidel i tenaç, mentre exclama: “Jo sempre hi vaig confiar!” Una figura popular i habitual al Camp Nou és la del tribunero. És aquell senyor d'una certa edat que es passa el partit patint i renegant, fins i tot proferint insults contra els jugadors del propi equip, presagiant derrotes a cada jornada. No puc evitar fer paral·lelismes amb la situació política del país, amb uns quants tribuneros fent mals auguris sobre el referèndum i el futur de Catalunya. Molts d'ells, si tot va bé, sortiran amb la gorra i la samarreta a dir que sempre confiaren. Ara bé, hi ha una diferència important entre els tribuneros esportius i els de la política catalana. Els aficionats al futbol poden ajudar a animar o enrarir l'ambient, però el partit no l'han de jugar ells, per més que el tòpic digui que l'afició és el dotzè jugador. El mateix dia de la remuntada blaugrana, hores abans del partit, un conseller de la Generalitat explicava que des del govern ja s'està fent el que cal per tenir-ho tot en condicions quan toqui, però que el que no es pot tolerar és la màxima que diu “ajuntem una colla i aneu-hi”, tot esperant que alguns facin el gol de Sergi Roberto mentre els critiquem amb un caliquenyo als morros i alè d'allioli. Aquest partit el juguem nosaltres i només amb el nostre convenciment i determinació el guanyarem.