Nova època

La revolta global contra les elits (que es manifesta amb Trump, el Brexit o l'èxit de partits no tradicionals), no és, principalment, una qüestió de racisme o de malestar, sinó una conseqüència de l'evolució de l'economia global. El neoliberalisme s'ha acabat i una nova època està començant. És la tesi que Mark Blyth, amb un magnífic llibre crític amb l'austeritat, defensa a l'article Trumpisme global.

Els principals vectors de l'economia global ens porten en una direcció en què els fenòmens esmentats són només una part d'un patró més global? Blyth considera que hi ha moltes trompetes (“Trumpets”) que sonen en el món desenvolupat, tant a la dreta com a l'esquerra. Que hi ha diferències importants entre elles, però també moltes coses en comú: segons Blyth, totes son, almenys en part, pro welfare (almenys per a alguns), antiglobalitzadores, pro estat i antifinances.

Després de la II Guerra Mundial, els països avançats varen veure que un atur elevat sostingut era una amenaça per al capitalisme i que l'objectiu principal de la política econòmica havia de ser la plena ocupació. Tanmateix, Kalecki assenyalà el 1943 que mantenir un objectiu sostingut de plena ocupació durant molt de temps acabaria debilitant el valor d'aquesta variable, perquè facilitaria la mobilitat del treball, fomentaria l'augment dels salaris i, per contrarestar-ho, les empreses augmentarien els preus: es produiria la inflació de costos. El sistema es destruiria a si mateix. I així va passar als 1970, coincidint amb el final de Bretton Woods i els xocs del preu del petroli, produint una inflació molt elevada als països desenvolupats. Amb la inflació, els deutes disminuïen en termes reals, el pes dels salaris en la renda nacional pujava i els beneficis de les empreses eren baixos, els sindicats tenien força i les desigualtats disminuïen: el paradís dels deutors. I es va produir la reacció dels empresaris i dels creditors. S'abandona l'objectiu de la plena ocupació per l'estabilitat de preus, per tal de restaurar el valor dels deutes i la disciplina del treball amb la desocupació. Era el moment del neoliberalisme, del paradís dels creditors: els salaris disminuïen i el seu pes a la renda nacional també, els sindicats es debilitaven, perdien la seva força per augmentar els salaris i empitjoraven les condicions laborals. La productivitat creixia però els guanys eren absorbits pel capital. La democràcia es veia afectada negativament pel creixent pes de bancs centrals i tecnòcrates.

Però la previsió de Kalecki es torna a produir. Amb la crisi de 2008, i malgrat la gran quantitat de diners posats en circulació pels bancs centrals, s'ha arribat a una situació deflacionista que és la nova normalitat, acompanyada d'un enorme endeutament, sobretot privat. Els deutors no poden retornar els deutes però encara tenen dret a votar, i ja no ho fan pels partits tradicionals, als quals consideren responsables d'haver arribat a la situació actual.