Autonomistes

La qüestió ve de lluny, des de la pròpia configuració de la primera transició, quan el socialisme català valorà, potser amb encert, el que calia més per consolidar el seu espai en un país en construcció. La unitat era un tema recurrent i, amb força renúncies més o menys assumibles, se signà, al juliol del 1978, el Protocol d'Unitat Socialista que establia el camp de treball dels dos partits que es deien germans i complementaris, PSC i PSOE.

Gestionar l'acord de la casa comuna no ha estat exempt de sobresalts, moltes vegades amb estripades de carnet i pèrdues d'un estimable capital humà, però sempre, des de Catalunya, hi ha qui ha parlat del manteniment del sobiranisme polític i la lleialtat en la discrepància. Germà gran i germà petit, però amb tracte d'iguals.

L'acord era amoixat pel socialisme oficial, ja que pel PSC, era la coartada per garlar d'esperit catalanista, i pel PSOE, significava la domesticació d'un vot que li aportava el plus necessari per guanyar les eleccions estatals. Però quan el PSC perd la qualitat de sitja del puny i la rosa, els barons estatals valoren que és hora de passar el rasclet. Per la resta, el suport a l'heterodox Pedro Sánchez i el vot contrari a fer Rajoy president, mantenint el “no és no”, és la gota que fa vessar el got. És l'hora de netejar la casa comuna.

Ara, l'Acord d'Unitat PSOE-PSC posa, des del centralisme espanyol, les coses a lloc i diu al minvat socialisme català que a partir d'ara es posin a la fila, calladets i sense esvalotar, que ja els diran el que cal fer. I a Iceta, li sembla bé. La sobirania política era una quimera; ara el PSC només pot presumir de ser un partit autonomista. Així és com els va.