La vida de l'amic

Sí, la vida continua, però ho fa més buida i feta malbé.

Els familiars d'en Jaume Genís, l'amic de sempre mort aquesta setmana, em van sol·licitar unes paraules sobre la seva persona per al final del funeral. Vaig declinar l'oferiment. Fins a última hora vaig dubtar si havia fet bé, però havia tingut por de no mantenir l'enteresa, i a més opino que els discursos o els textos necrològics cauen en l'exhibicionisme de qui els fa. Molt de “jo”, “jo”, “jo” i poc “ell” o “ella”. Abans, els familiars delegaven en el capellà l'oratòria amb la confiança, generalment confirmada, que se'n sortiria. Parlo de quan tothom anava a missa i els capellans mantenien actiu el confessionari. Ara, els capellans no poden dir ni una paraula de la majoria dels difunts que els presenten tancats a la caixa perquè no els coneixerien ni en foto. Per evitar els formulismes impersonals els familiars recorren als amics. No és ben bé el cas del capellà del funeral d'en Jaume, perquè el coneixia, però era una coneixença vaga, per via de la seva filla Rosa i el seu gendre Giacomo, d'Ostuni, a la Pulla italiana.

Vaig fer bé? La tarda abans, al tanatori, havia observat que molts dels reunits no sabien res de les aptituds d'en Jaume en vida. Era més que un veí de Premià de Mar afable, generós i una mica tímid que feia classes a l'escola Freta i era casat amb la Maria Teresa, una noia de Mataró. Era un historiador i investigador amb llibres publicats sobre el modernisme i Gaudí, objectes de la seva tesi doctoral... També autor d'una novel·la que oferia una variant de Solitud de Víctor Català. L'hi van editar i va obtenir bones crítiques entre els que la van llegir. Tenia, inèdites, altres novel·les també difícils. Jo –”jo”– les havia llegides. Jaume Genís venia de Thomas Mann i Proust, pensem-ho. La història, la geografia, la literatura, el cine, el teatre, l'art, les expedicions a França... Ara, jubilat, impartia cursos per a gent gran a Premià.

Un dia, un amic comú em va preguntar: “Però vosaltres dos no parleu mai de senyores, de diners i de futbol, com la majoria dels amics homes?” Mai. Uns repel·lents? Ho vaig dir ahir: uns cerebrals. Ens vam conèixer quan teníem tretze anys parlant de cine, dels llibres i els Tintins que llegíem i de catalanisme i, com passa amb les simfonies, vam seguir cinquanta anys amb el to imposat des del principi. A tretze anys no penses en diners i poc en dones, i el futbol no m'agradava. A ell, molt. Ep, uns cerebrals molt culinaris i de la broma, també. Amb qui riuré com amb en Jaume? Amb qui editaré el Diari filosòfic i erudit sempre pendent? Amb qui compartiré els sopars de Sant Joan i Cap d'Any ?

L'oda va anar finalment a càrrec del seu altre gendre, Ivan San Antonio, casat amb l'Adela. Els joves no estan intoxicats d'ego. Cap “jo”. Només “ell”.