El nus

A deshora i perquè sí. Anys enrere, el dia internacional era un dia bonic, reivindicatiu com pocs, una excusa per fer-nos sentir entre la boirosa desigualtat dels 364 dies de l'any restants. El 8 de març se'ns concedeix el dret a la queixa: ei, avui sí que en podem parlar sense que ens diguin pesades o feministes tronades. D'un temps ençà, la hipocresia em provoca indigestió. Els mitjans hi tenim molt a veure, i les xarxes socials ho han acabat d'adobar. Per un dia, hi ha reportatges i articles d'opinió de dones per tot arreu, perquè els mitjans ens sabem mirall i còmplices de la societat que és a anys llum d'aconseguir la plena igualtat i un dia a l'any passem pel purgatori. Companys, amics, coneguts, comparteixen a Facebook i Twitter proclames i versos de Marçal o alguna frase de Roig, o potser algun eslògan o fotografia que fa quedar bé. Vivim en uns temps en què un s'ha de manifestar sobre el tema del dia, que prolifera una espècie d'incontinència per la injecció d'autoestima del nombre de m'agrada que rebrem. Però alguns d'aquests i aquestes que vam veure dimecres proclamant la igualtat, desfent-se en elogis per les dones de la família o fins i tot fent els plurals en femení, perpetuaran a casa la desigualtat que denuncien i sobre la qual se sustenta el nostre precari equilibri social.

Perquè les coses no són tan evidents com abans, però les dones treballadores continuem fent la majoria de feines de la llar, i tenim cura dels fills i dels avis, i assumim sense compartir-les les baixes de maternitat primer i les reduccions de jornada després, i aleshores ens preguntem per què es manté la desigualtat salarial entre dones i homes, tan injusta... Una desigualtat que surt d'allà on comença tot, com un bucle endimoniat que travessa generacions i arrenca d'on neix la vida mateixa, sense que l'ètica i la cultura que ens han fet evolucionar tant hagin estat capaces de desfer-ne el nus. La nostra batalla de cada dia.