El darrer; ara sí

No els porto pas comptats, però en els darrers anys dec haver signat L'Apunt en centenars d'ocasions. Ara els podria explicar allò del sacrifici que em suposa, de les vegades que m'he quedat en blanc sense saber de què escriure o dels grans canvis que s'han produït al món arran dels meus escrits. Però, ja s'ho poden imaginar, tot plegat seria mentida. Mentida podrida, que dèiem quan érem petits. Si els he de ser sincer, en realitat ha estat un plaer. Si em segueixen habitualment, vostès ja saben que cada any, quan arriben aquestes dates, un dia o altre solc dedicar L'Apunt a fer broma dient-los que és l'últim, perquè tinc previst que em toqui la loteria d'aquí a pocs dies i que deixaré d'escriure en aquest espai. Doncs ara és cert. Aquest és el meu darrer Apunt i, encara que falti un mes per al sorteig, jo ja els puc avançar que m'ha tocat la loteria. Me'n vaig a l'Avui, un gran diari en tots els sentits que ara ha passat a ser propietat del grup per al qual treballo des de fa justament vint-i-tres anys. I per a un periodista, malgrat el sentiment agredolç i el trasbals personal que els he de reconèixer que em provoca tancar aquesta etapa, aquest és un dels millors reptes que li poden proposar. És el meu darrer Apunt, però confio poder continuar donant-los la tabarra des d'algun altre lloc. En tot cas, sàpiguen, com els deia, que ha estat un plaer. I Avui em toca donar-los les gràcies, milers de gràcies, per haver-me'l permès.