Govern i no selva

Per què mig Nord-amèrica ha votat Trump? Per què mig Gran Bretanya ha votat Brexit? Per què sonen trompetes neofeixistes a Europa? Per què proliferen els cabdills com Putin i Erdogan? Per què es produeix aquesta mutació sobtada i monstruosa? Per què gira en aquesta direcció bona part del poble ras i de l'antiga classe obrera? Per una raó meridiana. La gent vol govern i no selva. Venim de la selva i, malgrat els innombrables entrebancs, hem anat avançant cap a una més gran civilització. Així ens ho han explicat i ho hem entès, generació rere generació. Així ho volem. Per això hem batallat. Sobretot des de les revolucions democràtiques de finals del XVIII, que van assentar la idea que era viable el progrés humà continuat. Així hem estat educats, primer des de la insurgència política i moral, després des del govern democràtic. I sabem que aquest sentit progressista de la marxa de les coses demana més i millor govern i un grau suficient de regulació econòmica. I que només això omple de sentit la democràcia. Perquè només això garanteix prou llibertat i prou justícia per a tothom.

La selva originària és l'imperi del mascle alfa, el seu caprici, el seu escorxador, com succeeix encara amb les altres espècies. També nosaltres li obríem pas i acotàvem el cap. No tan sols: tots érem una mica mascles alfa, cadascú al seu nivell. Teníem els ullals i les urpes afilats, a punt per esbudellar l'atrevit que gosés disputar el nostre lloc, per discret que aquest fos. Però vam aprendre a cooperar en la caça i la recol·lecció. Vam aprendre a assentar-nos agrupats en un sol indret, a fer veïnat, a conrear-hi el gra, les verdures, els arbres fruiters i a criar-hi el bestiar, malgrat el freqüent jou feudal. Vam espolsar-nos el senyor i vam aprendre a fer ciutat, a ser-hi més lliures. Vam proclamar que “el poble vol ser rei” (La Campana) i ho vam defensar amb el ganivet i la falç o amb el trabuc. Finalment, junts i contra tota mena de sapastres, vam guanyar la democràcia, el govern del poble, l'estat de dret, que ens garantia la llibertat i que ens feia responsables, és a dir, garants del bé comú, solidaris amb els altres. I hi vam aixecar l'estat del benestar, que garantia uns mínims de justícia i de protecció per a tothom, just per poder tenir una vida digna, sense greus perills, mes enllà de les malalties, els desastres naturals i els mals d'amor. I vam llançar el ganivet al mar!

I, és clar, en el decurs de tot aquest trajecte, se'ns han escurçat els ullals i ja no sabem mossegar. Només ens mosseguem les ungles, que se'ns han fet fràgils, o bé ens hi fem la manicura... No sabem fer sang: en veure-la, fins i tot ens maregem. Tampoc solem grunyir a qui ens ensopega, més aviat hem après a cedir-li el pas i fins i tot, si és una velleta, a ajudar-la a passar el carrer. No pot ser que tot plegat hagi estat un malentès. Que potser hem fet aquest camí de 200.000 anys en direcció equivocada? Era la selva el nostre destí inevitable? Hi hem de tornar, ara, sense cap remei? Això semblen dir-nos alguns: no hi ha fites guanyades que valguin, caldrà que tot sigui competició, que cadascú se la campi, tots contra tots; no sigueu bonistes, ja tot s'hi val, la veda s'ha obert, sonen corns de caça... La feresa rampant s'ho salta tot i ataca a camp obert, sense aturador, a la sabana global, i cau sobre la multitud de preses incautes, confiades, desproveïdes d'atributs i reflexos defensius. Quina carnisseria!

És el mateix concepte de govern democràtic allò que decau. Ara manen les finances globals. S'han erigit en mascle alfa, amb una força titànica i sense cervell. Han clausurat el govern del poble i els governants no han sabut o no han pogut cridar-los l'alto, no han estat capaços d'aplegar forces i enginy per poder canalitzar tanta fúria. La ciutadania, titular de la sobirania, subjecte únic de tot dret, on queda? No és viable una conducció d'aquesta mutació que no sigui traumàtica? Una transició compatible amb els valors democràtics, que no els desarbori i els negui tan frontalment, que no engegui bona part de la ciutadania a les mateixes portes de la selva.

Ja no som aptes per a la selva. No en són ni els nostres ullals esquifits, ni les nostres ungles fràgils, ni la nostra moral fraterna. La gent té por de la selva. És dur-la a l'escorxador. La gent vol un govern que governi, sigui del país, del continent o del món. Necessita amb urgència, desesperadament, un govern. I vet aquí que troba algú disposat a governar aquesta hecatombe, sigui veritat o sigui mentida. I pensa “que ho faci!”, encara que sigui en clau proteccionista, nacionalista, xenòfoba, antiecològica, masclista... Quan no hi ha horitzó i mana el desgovern, el feixisme pren el relleu. Som al caire de l'abisme. És, aquesta, una situació que interpel·la l'esquerra, per descomptat, però no tan sols: també tots els demòcrates. La democràcia està en risc. Cal restablir l'horitzó i idear una manera ordenada i entenedora d'avançar-hi.