‘Casting'

Fa una setmana i mitja, quan Donald Trump va inaugurar un portaavions nou de trinca vestit amb una mena d'uniforme (anorac verd i una gorra de beisbol amb galons) semblava un home de negocis disfressat de militar. I quan feia discursos davant d'audiències de classe obrera, sense corbata i amb una gorra vermella sobredimensionada, semblava un home de negocis disfressat d'obrer postís; i si mirem imatges de Trump a la Casa Blanca (sobretot aquelles en què té Obama al costat) sembla un home de negocis disfressat de president. Tots els del seu entorn també fan la sensació que estan actuant en una pel·lícula de baix cost en què a ningú li escau el paper que se li ha atorgat: el portaveu Sean Spicer no sap expressar-se en el seu idioma matern i la portaveu Kellyanne Conway ha dit que els microones porten càmeres ocultes; el secretari d'Habitatge pensa que els esclaus comprats a l'Àfrica eren immigrants optimistes i el cap de l'Agència de Protecció del Medi Ambient ens ha assegurat que el diòxid de carboni no afecta l'efecte hivernacle. A la premsa angloamericana s'ha repetit fins a la sacietat que l'èxit electoral de Trump es deu al seu domini del show-business, però tot el que ha fet fins ara més aviat demostra que és un director de casting espantós. Tot al revés d'Espanya: en els judicis recents del cas 9-N, per exemple, les cares de pomes agres dels magistrats encaixaven perfectament amb el to de l'espectacle en què participaven, muntat a la perfecció pels sospitosos habituals.