Acollir els altres

Hi ha un clam en la ciutadania que diu: “Volem acollir”. L'acollida dels refugiats és imperatiu ètic que posa de manifest la decència moral d'una societat, la seva sensibilitat envers els més vulnerables, en definitiva, la qualitat ètica de la seva ciutadania i de les seves institucions. Volem acollir, però no podem fer-ho perquè hi ha un munt d'impediments estatals que no ens ho permeten. De nou, observem una asimetria entre la gent i els poders polítics. Aquest anhel de la ciutadania, manifestat de múltiples maneres, és un batec positiu de la nostra societat, una pulsió que cal enfortir i estimular.

Hi ha una pàgina de Frankenstein o el mite del Prometeu modern de Mary Shelley que expressa plàsticament el valor de l'acollida. El monstre, perseguit pels vilatans, demana refugi a casa d'un cec que viu sol, en una petita cabanya, enmig del bosc. El cec li obre la porta, l'acull, li dona de menjar i de beure i li recita de memòria els salms. És una escena bellíssima, d'un gran contingut simbòlic i poètic. El cec no hi veu i, precisament per això, obre la porta al monstre, l'acull amb la dignitat que mereix un ésser humà, i Frankenstein no surt del seu astorament. Acostumat a rebre batzegades i despits de tot el poble, no entén com aquell homenet el rep i l'atén amb cura.

El cec és, en paraules de José Saramago, la metàfora de la lucidesa, de la claredat, del qui veu més enllà dels tòpics i dels estereotips. La ceguesa física és, precisament, el que li atribueix la claredat en la mirada. No obre mogut pels seus prejudicis o esclavitzat per por a transgredir les convencions. Obre lliurement, perquè no hi veu o, més ben dit, perquè hi veu més que els altres; té una visió que transcendeix les aparences.

Acollir l'altre és una tasca difícil. Obrir la porta, cedir el propi espai, perquè el desconegut entri en el santuari de la privacitat, és el ritual de l'hospitalitat. Cal superar tota una muntanya de prejudicis i de tòpics per fer-li un lloc i deixar-lo hostatjar en la pròpia llar, en el sagrat recinte de la privacitat, un àmbit tan vulnerable com necessari a la vida de tot ésser humà. Tenir el valor d'acollir el foraster, de fer-li un lloc, d'aprendre de la seva saviesa i del seu viatge és una exigència ètica, un gest que dona qualitat humana a una societat. Acollir és practicar la permeabilitat, ésser receptiu a la crida de l'altre, i aquesta crida sempre és inquietant, perquè commou les pròpies conviccions, rutines i valors.

Per acollir l'altre, cal combatre la tendència al tancament, a l'hermetisme, una tendència, aquesta, que exclou l'altre i es clou en una espècie de solipsisme tribal. Quan l'altre truca, no sabem per què truca, ni què el convoca. Tampoc no sabem què espera. Tot ens crida a no obrir la porta: la por, la desconfiança, la mandra. Tots ens impel·leix a romandre closos darrere la muralla i a fer l'orni, però l'altre truca, una i altra vegada, truca sense parar, perquè necessita ser acollit, vol ser hostatjat, suplica ajuda. Obrir la porta és la màxima expressió de la solidaritat; investeix el veí en amfitrió i quan aquesta metamorfosi té lloc, tot és possible, perquè, en deixar passar l'altre, il·lumina, amb la seva presència, l'espai íntim i això transforma la llar. Per acollir l'altre de veritat, cal estar disposat a deixar temporalment de jutjar per poder prestar una atenció total. Mentre s'acull, cal estar, de veres, en disposició de veure el món com el veu l'altre, fins i tot quan el seu punt de vista sigui completament oposat al propi.

La pràctica de l'acollida comporta una escolta activa. Hi ha un nivell d'escolta que l'analista Otto Rank anomena escoltar amb la tercera oïda, escoltar les paraules i els sentiments que no es diuen. Això significa escoltar entre línies. Doncs bé, l'hospitalitat és aquest tipus d'escolta. Quan una persona està espantada o enfadada, és possible que tingui paraules per expressar els seus sentiments d'enuig. El fet d'estar oberts per escoltar amb el cor i una atenció total ens capacita per oir missatges no verbals de la comunicació.

Cal receptivitat i disposició per escoltar la veritat que hi ha en les paraules de l'hoste.