Espanya, estat ‘hooligan'

No existeix cap precedent al món d'un estat que hagi intentat impedir que es dissolgui un grup armat amb mig segle d'història al darrere. Després d'un miler de morts, ETA passa a la història sense que des de Madrid s'hagi fet ni un sol gest, ni tan sols cap als presos que pateixen malalties terminals. Més encara, l'Estat continua negant-se, sistemàticament, a reconèixer cap episodi de guerra bruta, malgrat la trentena de morts que van causar només sota la sigla del GAL. Fa només uns mesos, al mateix Felipe González se li va escapar un lapsus que es referia, indirectament, a aquell terrorisme parapolicial: “Mai no hem tingut un pitjor resultat al País Basc malgrat les coses que hi vam fer...”

Aquest hooliganisme d'estat impregna totes les decisions de les elits madrilenyes. Pel que fa a la violència a Euskadi, per descomptat. Però també es manifesta en qüestions tan allunyades en el temps com la defensa de la impunitat dels criminals franquistes o la negativa a reconèixer el dret a decidir dels catalans. L'Estat espanyol conforma part de la seva identitat amb el radicalisme i, sobretot, amb la negativa a negociar cap limitació del seu poder ni, menys encara, la més mínima esmena a la seva legitimitat històrica.

Un fonamentalisme tan agut i agressiu és el que ha convertit la història d'Espanya en una successió de caigudes de règims, sense importar gaire si són més, menys o gens democràtics. I per això el règim del 78 prefereix aguantar com sigui abans que democratitzar-se. Zero concessions als presos etarres, judicis polítics contra els líders catalans i oblit etern per als assassinats republicans que, vuitanta anys després, continuen soterrats a milers en qualsevol revolt. No a tot.