Sexes

Les qüestions de gènere estan ara ben presents: els nous conceptes solen generar dificultats, de comprensió o d'acceptació. M'allunyo de qualsevol moralisme o paternalisme (John S. Mill n'estaria content), actituds freqüents en la nostra societat, també entre els progres. És un fet que estem vivint en una societat binària (hi ha lligues masculines i femenines, i dues portes als famosos “lavabos públics”, etcètera). Em pregunto: ¿què ens passa en les anomenades qüestions de gènere? Són problemes amb la sexualitat humana? O és, potser, un debat induït, objecte d'alguna experimentació social desconeguda, de la qual en som els conillets d'Índies?

Entenc que –fins i tot en un entorn publicitari i d'oci consumista i hipersexualitzat– en la nostra vida prioritzem les dimensions afectives, econòmiques, de supervivència, creatives, etcètera, al davant de la problemàtica sexual, que jo situaria en una posició 5a o 6a. Alguns dies puja a la pole position: durant la pubertat, en èpoques “hormonals”, en certs llocs, etcètera. M'encurioseix entendre per què, en aquesta temàtica, hi ha aldarulls als carrers i a les nostres assemblees de decisió. Hi trobo abjectes interessos electorals, inversions econòmiques, dogmes ideològics –de força bàndols– i conviccions arrelades. Time (9/6/14) ha parlat d'una “nova frontera dels drets civils a Amèrica”. M'he informat: he llegit la Judith Butler i altres; he analitzat el documental de Katie Couric Gender Revolution (National Geographic), estrenat el 6 de febrer; a Google Acadèmic (scholar.google.com), la selecta àrea científico-acadèmica, hi ha quasi 2 milions de resultats per “Gender Theory”.

Als humans, en néixer, se'ns assigna un sexe: M o F. La Intersex Society of North America exposa casos d'humans –un de cada 2.000, aproximadament– que neixen amb una anatomia reproductiva o sexual que no encaixa amb mascle/femella: s'anomena “estadi intersexual”, força estudiat en biologia humana. Aquests casos solen anar acompanyats de patiment i de dolor: el documental de la Couris n'és un ampli mostrari. El vocabulari s'ha desbordat: existeix ara el terme cisgènere (oposat a transgènere) per referir-se als individus amb una identitat que concorda amb el rol vinculat al propi sexe de naixement. Jo dec ser un d'aquests, i heterosexual, entenc. Ara bé, a partir d'aquí, s'obre una ingent quantitat de variants: n'ofereix una versió actualitzada Facebook a l'ítem “Sexe” del propi perfil, si en lloc de M o F es tria “Personalitzat”. Hi ha més de 60 opcions de “gènere”. Força joves declaren que la principal font d'“idees” sobre això són les “xarxes socials”.

Jo expresso algunes pors sobre: a) l'ús de “puberty blockers” químics en nens o preadolescents de l'espècie humana dubtosos amb l'assignació sexual feta en néixer; b) l'expressió “Gender fluid”, la fluctuació sobre el propi gènere; c) el món al voltant de la SRS (cirurgia de reassignació de gènere), etcètera. No és fàcil gestionar tot això. Comprenc a tothom, però em pregunto: hi ha dogmes, aquí? I privilegis? Qui hi ha al darrere de les campanyes? Se'n pot parlar? Els qui reben són sempre els més dèbils: em té fart!