Fase dos: no cooperació

En el moment polític que viu el país és inevitable recordar Lluís Maria Xirinacs: “Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat (...) La meva convocatòria respon a una única finalitat primera: la proclamació de la nostra independència com a poble sobirà, dintre d'Europa, en la línia de les declaracions dels drets dels pobles de l'ONU, en la seva singularitat i en igualtat fraternal amb la resta de pobles de la Terra. La independència no es demana, es pren (...) Malgrat les nostres diferències, cal que neixi la nostra força de la nostra cohesió, del nostre consens cordial, del nostre pacte de fidelitat, del nostre compromís de germanor i de la defensa del nostre ésser com a poble. Lluitarem contra el fort mentre siguem febles.”

I on ens trobem? Segons el professor Gene Sharp, poden concretar-se tres formes d'acció no violenta:

1. Protesta i persuasió (encara una fase simbòlica i comunicativa). 2. No cooperació (desenvolupament d'accions de resistència, amb repercussions socials i econòmiques –vaga, boicot– i polítiques –rebuig a l'autoritat). 3. Intervenció (alteració normal de la societat i creació d'institucions alternatives per substituir el poder de l'adversari amb formes paral·leles de poder popular).

Fins ara, el moviment independentista s'ha mogut en l'àmbit de la primera: protesta i persuasió, desenvolupant una gamma extraordinària de formes creatives de desafiament a l'Estat impropi. En aquests darrers cinc o sis anys hem fet de tot i l'èxit ha estat il·lusionar una part molt considerable de la ciutadania, que ha viscut amb intensitat i passió el que s'ha anat anomenant “la revolució dels somriures”. Però ara, rebutjada pel govern de l'Estat espanyol un cop i un altre l'oferta de pacte, entrem a la fase 2: no cooperació.

Quan el president Obama tenia 24 anys va ser l'encarregat d'organitzar un projecte inspirat en el model d'agitació comunitària creada per Saul Alinsky. En un dels seus discursos presidencials va tornar-lo a citar: “Qualsevol canvi implica desorganització d'allò anterior per a l'organització d'allò nou.” També l'actual candidata a la presidència Hilary Clinton va fer la seva tesi de llicenciatura sobre Alinsky. Què va inspirar-los? Les seves tàctiques d'agitació. Va escriure desenes d'articles, però els seus llibres més recordats són Reveill for radicals i Rules for radicals, síntesi del seu pensament –basat en la seva experiència durant l'anomenada “generació rebel americana” dels anys seixanta. Bàsicament, es resumeixen en:

1. El poder no és només allò que tens, sinó allò que els teus oponents creuen que tens.

2. No vagis mai més enllà de l'experiència de la teva gent.

2. En canvi, sempre que es pugui, ves més enllà de l'experiència del teu oponent.

3. Fes que els adversaris compleixin les seves normes –que no podran obeir.

4. El ridícul és l'arma més potent de l'home.

5. Una tàctica que es perllonga massa temps es converteix en un llast –el compromís aleshores es transforma en quelcom ritual.

6. Una bona tàctica és aquella que fa que la teva gent en gaudeixi –si la gent no s'ho passa bé, alguna cosa falla.

7. Cal mantenir la pressió –utilitza tàctiques i accions diferents i fes que els fets succeeixin en benefici teu.

8. L'amenaça pot ser més aterridora que la cosa per si mateixa.

9. El preu d'un atac reeixit és una alternativa constructiva.

10. Escull l'objectiu, congela'l, personalitza'l, polaritza'l.

Rebutjat un acord de diàleg per a la votació d'un referèndum d'autodeterminació i arribats al punt de l'ofec legislatiu, econòmic i polític del país, la fase de no cooperació esdevé inevitable. Aleshores serà quan ens convertirem en la “qüestió ineludible” a la qual apel·lava el CATN en els seus informes. Però fins i tot amb això, tampoc no serà suficient. No només Catalunya, també l'Estat espanyol –les seves pràctiques, la judicialització, el no diàleg– esdevindrà, en ell mateix, una “qüestió a debatre internacionalment”. Com deia el president Puigdemont, preparem-nos.