Referèndum? Quin mullader

Poques vegades, o millor dit mai, havia tingut lloc aquesta mena de batalla campal que té lloc a Catalunya, entre la llibertat i la democràcia, representades elles pels partits d'esquerra, una bona part dels de centre i els no afiliats enlloc però cultes, llegidors, amb opinió política i inquietuds per Catalunya, que votaran per afinitat, per simpatia i per altres raons, el grup que els caigui millor. Pel que fa als dretans de partit, els afins, els que conserven encara reminiscències franquistes, els porucs, els conservadors i el rosec dels immobilistes, els passa el mateix que a l'altre bàndol. Em guardaré bé prou de dir que als grups dretans i afins no hi ha independentistes. És ben clar: n'hi ha però pocs i semimuts. Si no és en privat, a domicili i amb precaució, no poden esbandir el seu sentiment, el qual fora causa de problemes.

“Que passarà?”, diuen els dos grans grups preocupats pel destí de la nostra terra. No hi ha cap seguretat i els estudis de quantificació de vot, en aquest cas, no tenen una ponderació ni aproximada per la gran xifra dels menfotistes, indiferents, estrangers, asilats i amb ciutadania o no, explotant negocis o treballant la nostra terra. A la majoria no els interessa el problema i sovint no l'entenen. Si ells estan millor que mai, treballen, mengen i molts encara poden fer trameses dineràries a les seves famílies de qui sap on, per què han de voler que canviï res? Amb aquestes incidències i d'altres, algú suma més del 50% dels vots? Qui ho sap! En parlarem amb els resultats a la vista, de la que els savis de totes les assignacions diuen i repeteixen una i altra vegada: “Jo vaig dir-ho! Es veia venir!”, diuen amb una mena de solemnitat fastigosa que no enganya ningú. Els analistes més ben considerats donen l'opinió amb reserves i miren de guardar la roba.

Pel que fa als partits dretans, la noblesa rància que resta viva encara, funcionaris i empleats destinats a Catalunya, aquesta no és la seva guerra. D'altra banda, si no se senten catalans, almenys han d'admetre que, quan Catalunya a través de la història ha gaudit de llibertat de pensament i d'acció –una mica, no gaire!–, ha prosperat i ha demostrat que la família, el treball i la cultura, per aquest ordre, són les conquestes més preuades. Per catalanitzar-los, el nostre govern hauria de dotar-los d'una cultura mínima que fes possible d'entendre la nostra problemàtica i d'opinar dels problemes que a ells també els afecten. Hi ha aspectes de la vida que no tenen remei amb cap mena de medicina. La cultura s'implanta amb paciència infinita, començant per molts joves i nens per fer-los entendre la importància del que estan fent. Ara per ara, no tenim ni locals ni professors ni diners per proveir-ho. Passa com l'AVE a Tarragona, que ves a saber per on passa: ni es veu, ni se sent, ni es toca. És producte de la imaginació. Catalunya, país d'Europa? I ara!