A la tres
Però... en quin món viuen?
Dir que aconseguir que Catalunya sigui un nou estat d'Europa serà fàcil és mentir. És més, serà molt i molt complicat. Ens ho fem complicat nosaltres cada dia i al davant hi tenim un Estat que usa i usarà tots els mitjans que calgui per evitar-ho. Però el que és clar és que aquests mitjans no inclouen pas l'art de persuadir, sí, aquest fenomen pel qual un grup de persones (els catalans?) modifiquen les seves opinions o la seva conducta (la voluntat de votar? d'esdevenir lliures? de desobeir?) com a resultat de les influències rebudes a través de discursos verbals. Per ara només sabem, perquè el van enregistrar o es va fer enregistrar ell mateix, que un ministre ha fet guerra bruta contra els polítics sobiranistes i que un altre, que ho ha confessat directament, deu favors a mig món a canvi que prenguin partit contra el procés sobiranista.
I aquest cap de setmana ha estat un altre exemple que els dos principals partits de l'Estat, el PP i el PSOE, viuen en un altre món. El líder estatal dels primers, Mariano Rajoy, ahir va ser a Barcelona. De fet, és com si no hagués vingut. Se'l va veure cansat i derrotat. Derrotat aquí i derrotat allà, on no sap no ja com aprovar els pressupostos, sinó que no té ni els suports necessaris per poder pagar les pensions d'aquest estiu. I derrotat del tot si els militants socialistes acaben decidint el retorn de Pedro Sánchez. Deia, com si no hagués vingut, i ho deia perquè, com sempre, no va oferir res. Bé, sí, l'autonomia actual i mantenir la política recentralitzadora. Ah, i si tenen entrades pel xou de dimarts, ja les poden revendre perquè per escoltar promeses que estan sobre la taula des dels anys 80, com el desdoblament de l'R3, doncs potser no cal anar-hi.
Els socialistes també ens van oferir un discurs del passat: Susana Díaz semblava Felipe González. I el seu temps ja ha passat. I respecte a Catalunya? Tornar a l'Estatut del 2006 , sí, aquell al qual els socialistes van passar el ribot al Congrés dels Diputats, per molt que ara vulguin fer veure que els dolents són els populars. Queda clar que no han entès o no han volgut entendre què passa a Catalunya.