Oh, Europa!

Amb Europa tenim el paradigma de la dinàmica humana: agrupament i dispersió dels pobles i els territoris. El primer assaig triomfant és, sens dubte, Roma, que, amb un exèrcit, una llengua i una distribució en províncies, aconsegueix en pocs anys un imperi. Deixant de banda el sector romà de Bizanci, el nucli europeu de l'imperi segueix unit uns 700 anys, i es fragmenta tot seguit fins a desaparèixer.

Les causes solen ser internes i externes. Les batalles dins les províncies i les invasions bàrbares i musulmanes acabaran l'aventura. El segon gran moviment d'arreplegament té lloc al pas dels segles VIII/ IX, quan els homes d'Aquisgrà, aviat carolingis, estenen poder cap al sud, empaitant els exèrcits àrabs des de Poitiers fins a Girona i tot seguit fins a Barcelona. I part d'Aragó. Els carolingis, que s'organitzaran en comtats, no tenen pas llarga vida. En dos o tres segles liquiden l'imperi, però d'alguna manera segueixen vius dins els comtats que s'organitzaran en comtats estat. És el cas dels comtats catalans sota el vel de Barcelona. Tant l'imperi romà com el carolingi seran el bressol de les nacions actuals. De la llengua de Roma, el llatí, en sorgiran les llengües d'aquests pobles, vives fins a l'actualitat. Dels carolingis, en sorgiran els comtats estat, estructura d'on s'originen les nacions. Una mica avançat el mil·lenni, és el temps de les guerres entre els diversos comtes, reis, cabdills, de l'actual Europa, que carretejaran els homes i dones dels diversos estats amb ells. I veiem com els reis emperadors de la casa d'Àustria, els Habsburg, i els de la casa d'Anjou, els Borbons, compren i venen estats (ex. Països Baixos, Baviera), se'ls passen, se'ls intercanvien, i els escriuen en llibres d'or com a possessions personals. Els dos tractats que els conformen són la Pau de Westfàlia i el Tractat d'Utrecht.

Dues seran les reialeses triomfants: la dels Habsburg i la dels Borbons. La primera, mestressa dels països de l'Europa central; la segona es farà seva França i Espanya. Amb totes les antigues nacions estat a dins, agafades pel coll. Un nou estat, Itàlia, s'emportarà, també, nacions estat diverses.

Es formarà durant el vuit-cents, amb l'escombrada d'en Garibaldi de dalt a baix. La Unió Europea no té reis al capdamunt. Es mou també dins la dinàmica de les velles unificacions. Es forma a partir dels estats sorgits de les guerres modernes i les dues guerres mundials del segle XX. Gran error. Com es veu, dia rere dia, les antigues nacions sobreviuen. Malament. Dintre una Europa dels nous monarques, que posseeixen el capital. Molts teòrics només li veuen futur si sap ser l'Europa de les nacions. Segurament aquesta seria la solució de molts mals actuals. (Potser fins i tot hauria pogut estalviar la fugida dels anglesos). Amb un règim propi i proper de cada nació, un Estat, i una unitat de tots plegats: aquesta Europa sempre vacil·lant.