Morir matant

Quan un partit que ha tingut representació parlamentària deixa de tenir-ne és quan es pot mesurar amb més claredat el sentit de la dignitat dels seus dirigents. Si reaccionen volent morir matant, en comptes de confessant tots els errors comesos que els han fet perdre la confiança entre els ciutadans, és quan es pot veure fins a quin punt s'allunyen de l'esperit democràtic i provoquen vergonya aliena.

Quan Solidaritat Catalana per la Independència no va obtenir representació a les eleccions del Parlament de Catalunya del 2012, el seu candidat a la presidència de la Generalitat, Alfons López Tena, va reaccionar amb la ràbia de qui vol morir matant, incapaç d'acceptar que els independentistes havien votat forces polítiques que no són la seva. “Catalunya ha optat per la seva extinció i no per la independència”, va afirmar.

Els militants d'Unió Democràtica de Catalunya han sabut ara a través d'una carta de Ramon Espadaler que aquesta formació política, fundada el 1931, ha arribat al final de la seva trajectòria. “Hem rebut fins i tot l'hostilitat d'aquells que, refractaris al diàleg, se situen en posicions extremes i irreconciliables, alimentant-se de la mútua confrontació”, hi assevera l'últim secretari general del comitè de govern del partit.

Com Alfons López Tena, Ramon Espadaler políticament ha volgut morir matant, incapaç d'acceptar que el gruix dels ciutadans que sintonitzaven amb l'esperit del partit de Manuel Carrasco i Formiguera ja no volien que Josep Antoni Duran i Lleida arruïnés més la memòria històrica d'una tradició política la qual ha traït pels seus interessos personals.