Prohibit enemistar-se

Poc després del Nadal de 2014, l'exministre d'Interior Jorge Fernández Díaz va declarar que l'independentisme havia fracturat la societat, ja que, segons ell, a Catalunya, moltes famílies i grups d'amics havien deixat de celebrar junts la nit de Nadal i de Cap d'Any a causa de les divisions generades per culpa de l'independentisme. Tothom se li va tirar al cim. I com de costum, Rac1 i Catalunya Ràdio van sortir a la recerca de testimonis vivents que desmentissin les afirmacions de Fernández Díaz.

Cal preguntar-se si la necessitat compulsiva de concòrdia no és una altra ombra allargada del franquisme. La uniformització de consciències prohibeix la dissensió. Jo crec que precisament en nom de l'amistat i l'estima més nobles és necessari posar a prova (i si cal, trencar) l'estima i l'amistat. I està bé fer-ho, perquè hi ha moltes relacions tòxiques que són deutores de la sacralització d'aquella gàbia amb barrots d'or que engarjola la llibertat de poder dir “prou, a pastar fang!”. I està bé renyir per “qüestions ideològiques”, perquè les qüestions ideològiques TAMBÉ tenen a veure amb punts nodals, com ara el sentit de justícia, o el respecte i reconeixement dels altres.

L'independentisme ha estat un accelerador de partícules. I ha revelat molts fals friends. Fals friends: els que callen quan es porta emmanillat de Barcelona a Madrid el regidor vigatà de la CUP; els que callen quan es reedita el constant capítol de xenofòbia lingüística; els que adopten una passivitat (còmplice) davant les inhabilitacions de polítics independentistes; els que emmudeixen quan es fabriquen proves policials falses. Està bé, trencar quan els principis irrenunciables rimen amb la dignitat.