L'escriptor Joan Todó va fer dues piulades el 20 de març en què deia: “Després de molt pensar-hi he arribat a la conclusió que cal no ser un escriptor de diumenge a la tarda perquè ars longa vita brevis... però tampoc un escriptor professional perquè qui té el cul llogat no seu quan vol. Cal dedicar-s'hi en exclusiva vivint de l'aire, vaja.”

En dues piulades, Todó resumeix les condicions de producció de la literatura catalana moderna, que podem perioditzar en tres fases. Al segle XIX, l'escriptor escriu els diumenges a la tarda i la seva escriptura, tal com diu Josep Murgades a Llengua i discriminació en relació amb La pàtria d'Aribau, es pot definir com un “esgarip de gratificació compensatòria” (157). O sigui, la literatura és una pràctica entre nostàlgica i utòpica que vol contrarestar l'acceptació d'una nacionalització espanyola dèbil però efectiva.

Les coses canvien amb el modernisme i el noucentisme, que coincideixen amb l'eclosió del nacionalisme. En un primer moment, el capital familiar acumulat permet que escriptors com ara Maragall, Rusiñol, Català o Vayreda ja es puguin dedicar plenament a l'escriptura. En una segona fase, el noucentisme crea les institucions que permeten la gran tasca del segle XX: la professionalització de la cultura, que es manté vigent com a base i com a ideal durant tot el segle exceptuant el període franquista.

Però, com detecta Todó, hem arribat a un atzucac. El preu de la professionalització és tenir el cul llogat. En lloc de protegir la llibertat creativa, el complex institucional, editorial i mediàtic té efectes castradors, imposa la necessitat de quedar bé i genera una escriptura tova, el que se'n diu una literatura per a tietes.

Per això, el model d'escriptor emergent del nostre segle és un model anàrquic i precari, incert però altament productiu. L'escriptor d'avui escriu quan pot i alhora escriu constantment. S'espavila i treballa els límits: violenta la llengua, mostra realitats crues, desdibuixa la frontera entre ell i la ficció o investiga problemes conceptuals. L'escriptura és personal i alhora compartida immediatament, feta d'intervencions efímeres que tanmateix contenen un desig d'immortalitat. No s'aspira a res en concret, perquè l'èxit només interessa al professional. L'escriptor es fon en una escriptura de supervivència, que no és compensació ni professió, sinó una forma de vida, una qüestió de vida o mort, una tasca, això sí, alegre, sense drames.

No cal dir que aquest nou model correspon a la fase de l'independentisme. L'estat propi també és una qüestió de supervivència i per això ja no hi ha escriptura en català que tingui cap força ni rellevància si no acompanya d'alguna manera la pulsió de l'independentisme.