Opinió

Vuits i nous

Continguts

“Coses que creiem correctes seran censurades d'aquí a uns anys

Dèiem ahir que la prosa amb el temps s'oxida i que aquells textos que hem donat per bons i que ens semblen tan moderns d'aquí a uns anys, pocs o molts, faran riure o faran caure la cara de vergonya. A mi me la fan caure alguns de meus de fa quatre dies. Però no tot és estil. Hi ha també el contingut. “És dolorós, però és així: la dona està avesada a anar a casa el notari acompanyada del marit; la dona, quan ha de signar, no sap ben bé a on ni per què ha de signar, i acostuma a agafar la ploma amb aquell núbil tremolor que li escau tan bé, i que a més a més satisfà el notari.” Això és de Josep M. de Sagarra, del gran i per tants conceptes admirat Josep M. de Sagarra, que ho va escriure en un article amb motiu d'una llei del Parlament de la República que concedia a les dones uns quants drets que fins llavors no tenien. El preventiu “és dolorós, però és així” inicial no pal·lia el text, tot el text. En té d'altres, del mateix to, referit a les dones i també per exemple als negres, que sembla que només li fan gràcia quan són dels Estats Units i interpreten jazz. És la temperatura de l'època, és clar, però és una temperatura que avui més aviat ens escalda, paraula que si no es troba en l'origen escandalitzar s'hi podria trobar. Josep Pla, que era de la mateixa època, tot i ser un misogin de molta envergadura era més caut, més murri i més astut. A base de fer treballar la ironia, de contradir-se, de dir en un lloc una cosa i en l'altre la contrària i de practicar la reserva és més difícil d'atrapar-lo en falta que l'extravertit Sagarra. Ara un text com aquest no seria de cap manera acceptable. Ni Sagarra, si visqués avui, hi estaria segurament d'acord. Quantes coses que judiquem correctíssimes seran censurades pels nostres descendents?

La periodista Maria Favà ha publicat un llibre que conté la història de l'Avui, on va treballar des del primer dia. De tant en tant s'atura a explicar com aquell diari, el primer en català després de la guerra, es va haver d'inventar el català periodístic. El Punt va haver de fer igual. La “invenció” va anar a càrrec dels lingüistes i correctors amb què els diaris es van equipar. Trobar un equilibri entre el català culte i el vulgar, catalanitzar o trobar equivalents a paraules que el periodisme en castellà havia divulgat durant quaranta anys o adaptar els neologismes, va ser llarg i difícil. Hi havia el recurs de recórrer al periodisme català dels anys trenta però feia curt perquè moltes coses havien canviat.

Jo, ho he dit altres vegades, hi vaig recórrer per fer periodisme d'opinió: Sagarra, Pla, Planes, Polo, Xammar... i tots aquells, tan brillants. Ara: amb prevencions sobre el contingut, naturalment, i amb la resignació de pensar que tot és fungible, per usar una paraula culta i fina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.