la crònica
Figueres, acords i traïcions
Déu els lliuri d'enfrontar-se a l'hemeroteca perquè pocs serien els que evitarien ser fulminats pel déu de la coherència
La sala de plens de Figueres va quedar petita. Dijous, al bidell, se li va girar feina. Cadires i més cadires fins a ocupar tot petit espai lliure al fons de la sala. I no n'hi ha per a menys. Els plens de Figueres són espectacle, un espai lliure per al lluïment plenari. El ple de dijous va culminar (i tancar) una crisi política encetada fa dos mesos i escaig, amb la sacsejada de Felip en la comoditat del poder. Molts vam posar-nos les mans al cap quan la personalista alcaldessa va anunciar que se'n veia amb cor amb cinc regidors davant del corró de la majoria opositora. Dijous, però, ella va culminar una batalla contra la credibilitat dels de fora (i dels de dins que també la qüestionaven) i ho va fer davant la ineptitud dels cridaners del no que van fracassar, fins al punt que no van adonar-se que la derrota implacable de dijous era un excel·lent moment per passar discretament. Pere Casellas (PSC) i Òscar Vergés van carregar, corrosivament en el primer cas, contra Marta Felip, un bàlsam autocuratiu, però extemporani. A l'un i l'altre, els arbres no els van deixar veure el bosc. Dijous no era dia de retrets. Era el dia en què culminava el fracàs de la banda del no, els que estaven tan centrats a trobar traïdors en les files d'ERC (però no en les de la CUP) que no van adonar-se que qui els feia la pirula era Manel Toro, que divendres els cridava novament al bloqueig i, cinc minuts després, els deixava a l'estacada. Fins al punt que, si l'alcaldessa, Felip, li hagués concedit dijous deu minuts més de glòria plenària, Toro li hauria votat que sí, un sí que hauria arribat sis dies després de l'anunci d'un cataclisme financer a la vista.
Felip, abans-d'ahir hauria pogut sortir a coll perfectament de la sala de plens, victorejada, amb la cua i les orelles. Acabava de donar una lliçó d'habilitat negociadora. Ella i Jordi Masquef, la seva mà esquerra, que possiblement hauria pogut tenir més protagonisme en una jornada de celebració i gaudi per als del PDeCAT que havien foragitat l'amenaça del bloqueig. I la CUP? Els cupaires van regalar una lliçó de maduresa a la vella política. En un mar de contradiccions on gairebé van nadar tots els regidors de l'oposició i del govern (Déu els lliuri d'enfrontar-se a l'hemeroteca perquè pocs serien els que evitarien ser fulminats pel déu de la coherència), els de la CUP van arribar silenciosament per navegar triomfadors. Cuparies i pedecatistes haurien pogut estalviar-se l'escenificació de les mocions de veu, en un acord que estava tancat d'abans de començar. Però el resultat hauria estat el mateix: sí al pressupost de la Felip, ella i quatre més i els “traïdors” d'ERC, vuit vots; no al pressupost de la “mentidera, altiva i arrogant”, quatre vots, i abstenció al pressupost de la Felip, que “potser no té la culpa de tot”, nou vots. Figueres té un nou escenari polític que tendeix a l'entesa. Democràcia és pacte, malgrat que sovint de l'embogit mercadeig en diguem negociació. Casellas, sarcàstic, en diu “barra lliure”.
