Malgrat tot

Feia més de cinquanta anys que no ens vèiem i ara ens ha entrat pressa: en set mesos, ens hem reunit dues vegades i ja en pensem una altra a la tardor. El primer d'octubre de l'any 1955 (uf!), 37 vailets d'entre deu i onze anys, al seminari de Girona començàvem la carrera eclesiàstica, que durava dotze anys. D'aquells 37, només un va arribar a capellà, i va penjar la sotana al cap de dos o tres anys d'haver estat ordenat sacerdot per a l'eternitat. Ara un, ara un altre, ara de dos en dos, tots vam anar plegant al llarg d'aquells dotze anys, però ens va quedar un evident pòsit de clericalisme que cadascú entén ara a la seva manera i, sobretot, ens va quedar una gran amistat, malgrat ser uns a Sant Pere i els altres a Sant Pau, sense trobar-nos ni comunicar-nos.

Fins que, sota el patronatge i recomanació de mossèn Joan Riu i Ferrer, que ens vigilava molt intensament i de prop com un big brother en aquell primer curs 1955-1956, vam començar a organitzar una primera trobada a Sant Tomàs de Fluvià, que vam fer l'agost de l'any passat. I ara fa vuit dies vam organitzar i celebrar una segona trobada, set mesos després de la primera. Aquesta vegada, com que la novetat de la trobada com si diguéssim ja estava superada, les converses i explicacions van ser més concretes, més profundes fins i tot. I ens vam adonar de la diàspora d'aquells 37 inicials, una escampadissa no només geogràfica, sinó de vivències, de feines, de fites més o menys aconseguides. Quasi tots estàvem d'acord a mostrar-nos contents del que vam aprendre en aquell seminari preconciliar, tot i les estretors de tota mena, l'excessiva (crèiem) disciplina, els esmorzars de llet torrada i els àpats de mongetes grauades, cigrons com perdigons i llenties apedregades. I malgrat també que molts professors grinyolaven per un cantó o altre. Algú, referint-se als nostres ínclits ensenyants, va esmentar el gran Bernard Shaw: “Qui pot, fa. Qui no pot, ensenya.”

I, ara, deixin-me fer una mica el clàssic, que ben clàssic va ser l'ensenyament rebut en aquella santa, gran, alta i freda casa: passats els anys, el foc de les passions s'apaga i es va esllanguint allò que ens pensàvem que era llum de veritat eterna. Qui de nosaltres podria dir, avui, si tenien raó Hèctor o Aquil·les, Príam o Agamèmnon, quan lluitaven per la bellesa d'Helena, una dona que ara només és cendra de cendra?