De reüll
L'operació de la llufa
L'ús de la figura de Tarradellas per part de C's i el PP és un exercici de prestidigitació sense vergonya. Però amb precedents. Han acabat convertint el president de la Generalitat a l'exili i de la institució restaurada –sense Constitució!– en un ninot. L'operació és vella: agafa un personatge públic, tritura'n el context, i deforma'l al teu gust. I fa pensar en altres casos que, salvant les distàncies, hi tenen angunioses semblances. Segons com i per segons qui, la reivindicació de Montserrat Roig sembla que es faci només perquè era feminista i no per la potència de la seva obra (que n'és molt, de potent). A Pla l'ha despullat i gastat l'espanyolisme i l'independentisme, cadascú al seu aire, i a Xammar, tres quarts del mateix. Tots dos són prou complexos perquè no se'ls pengi una llufa simplificadora. Ovidi Montllor sembla que era de la CUP abans que existís la CUP, i comencen a desvetllar Xirinacs com un nou mestre il·luminador. Una cosa és que calguin referents –que en calen–, que falti memòria i s'hagi d'alçar la veu periòdicament per recordar figures que la dictadura o el corró del poder –de l'autonomisme o d'ara– ens han furtat. Però l'altra és tenir mandra de comprendre-les en la seva complexitat i convertir-les en una caricatura, un eslògan. Després de l'onada que reivindica tal personatge només amb una finalitat, es corre el perill que, darrere seu, sols quedi un ermot, i la silueta de la llufa que li van penjar.