Lliçons d'història

Sembla que Josep Pla va dir a Montserrat Roig que l'únic que havia valgut la pena del segle XX (“Un segle desastrós! Hi ha hagut l'stalinisme! Hi ha hagut el nazisme, senyoreta!”) era la invenció del vàter. No nego que el vàter sigui un invent fabulós, juntament amb les vacunes, la rentadora, els ansiolítics, el condó i internet; i tampoc nego que el segle XX hagi estat un segle de grans calamitats, en el qual la bogeria humana s'ha pogut sentir ben còmoda.

Ha estat el segle de la mort a l'engròs; el segle de les grans tiranies i persecucions ideològiques; el segle de doctrinaris armats d'utopies de somni que degeneraven en estats policials. Encara en el llindar del segle XXI és legítim demanar-nos què n'hem après, de la passada centúria; quines lliçons i quins records perviuen, de tot això. I què podem esperar del segle XXI ara que veiem que retornen certs fantasmes polítics poc amigables (els populismes d'esquerres i dretes, sobretot); ara que la Unió Europea tremola i el terrorisme islamista pot rebentar qualsevol ciutat d'Occident –Estocolm, fa quatre dies–, i ara que tornem a trobar la runa i la carnisseria de Guernica, que ens havíem promès no tornar a permetre, a la terrible guerra de Síria.

La primera conclusió, doncs, seria que no n'hem après res, del passat immediat; igual que al segle XX no es van tenir en compte les lliçons de la història dels segles XVIII i XIX, que ja advertien de quina manera el projecte il·lustrat, liberal i democràtic era fràgil i podia degenerar en intolerància cruenta. El passat no s'expressa per si sol, i la seva interpretació no és aliena a les passions del present, al sectarisme i al partidisme, com bé sabem en aquest país. La història no és una lliçó unívoca; és, més aviat, un camp de batalla simbòlic que sovint es fa servir per justificar les pitjors poca-soltades.

A l'antiga Iugoslàvia es va usar el record de l'Holocaust nazi per a cometre més assassinats de masses, fins i tot; els serbis perpetraven grandíssimes carnisseries com a defensa de suposades carnisseries de les quals serien víctimes si no s'avançaven en el vessament de sang. Van inventar el genocidi preventiu. Dir que la memòria històrica atura les infàmies és exagerar i negligir també el llegat de la segona meitat del segle XX. El record de les atrocitats es pot usar per a justificar-les contra enemics reals o imaginaris. I potser no hi ha hagut règim polític més enderiat per la història que el Tercer Reich.

La història moderna d'Espanya, que ens cau més a prop, tampoc no sembla que doni lliçons a la classe política actual. Tants segles de guerres, alçaments militars, cops d'estat, repressió i terrorisme per a abocar a una actualitat en què fracassa la més simple obligació de diàleg, i en què es parla de fer ús de la violència policial –o militar– per a aturar la voluntat catalana de fer un referèndum.

Sempre se'ns ha repetit que molta gent va patir, i fins i tot va donar la vida, perquè puguem gaudir dels nostres drets polítics i socials. Però ara que volem exercir-los de veritat se'ns amenaça amb querelles criminals, com si un demòcrata fos un perill per a la democràcia.

Tampoc semblen haver après gaire cosa els intel·lectuals federalistes, catalans o espanyols, que callen massivament quan veuen que totes aquestes denigracions estan a l'ordre del dia, mentre posen el crit al cel, per exemple, quan algú, fent ús de la seva llibertat d'expressió –acudits antifeixistes a la tele o a les xarxes socials–, és reprimit per la justícia.

La complicitat directa o indirecta dels intel·lectuals amb les formes més burdes de repressió també és una constant que no ens abandona, un llegat fatal del segle XX. L'intel·lectual continua sent un tipus servil, acovardit davant de la línia editorial de qui li paga, sempre vigilant de l'estat de les cotitzacions intel·lectuals, atent a la invisible política literària i monetària. El silenci com estratègia per a no perdre lectors o pistonada. O fins i tot la desqualificació de l'altre, en lloc d'ajudar a una sana comprensió dels seus motius.

El que pugui passar a partir d'aquests dies amb el procés català cap a l'autodeterminació és una més de les proves de foc que haurem d'afrontar com a societat democràtica que pretén haver après alguna cosa del passat segle. Que tan sols puguem esperar coerció, nacionalisme vestit de legalisme, desvergonyiment intel·lectual i censura potser demostra que Pla tenia raó, i que només al vàter, humilment callats i a l'espera, podem aspirar a entendre alguna cosa del que la història ens pot oferir.