De set en set
Els últims toreros
El taxista –a la Diagonal, fa una setmana– era amable i molt professional, com la majoria dels seus companys a la capital catalana (i que els que s'aferren als tòpics que diuen el contrari s'hi fotin fulles). Em va explicar un nou problema amb què s'han d'encarar els treballadors del seu ram: l'actitud agressiva d'un cert tipus d'executiu madrileny que arriba al Principat o bé amb el pont aeri o bé amb l'AVE. Són, segons el taxista esmentat, homes encorbatats i visiblement acabalats, “com els paios que veus a la llotja del Bernabéu”. Em va donar un exemple del problema: no fa gaire, un taxista jove i castellanoparlant – a qui li agrada escoltar RAC 1 – va recollir un d'aquests clients a l'aeroport. Tan bon punt el senyor hagués pujat al cotxe, va sentir com la ràdio xerrava en català i va començar a acusar el conductor de ser un “independentista de merda” tot afegint que “ja no es pot venir a Catalunya sense que t'imposin el català”. El conductor, en aquest cas, va demanar al client que baixés del vehicle immediatament. El taxista amb qui vaig parlar jo, em va assegurar que des de fa pocs anys, cada cop més, aquests madrilenys folgats i al·lèrgics a tot allò català pugen als taxis buscant brega i és clar que no se'ls pot dir a tots que fumin el camp. Per això, molts taxistes barcelonins ja els han posat el sobrenom de muletes; perquè, em va aclarir el meu interlocutor, “s'han de torejar”. Que els amants de la sang prenguin nota: la fiesta nacional ha tornat a Catalunya.