Oblits

El cervell funciona com l'hipertext, aquest sistema d'organització de la informació a la xarxa que ens permet moure'ns dins d'un text i cap a textos diferents per mitjà de paraules clau.

Aquests darrers dies, arran de la notícia sobre la desaparició definitiva d'Unió Democràtica de Catalunya i sobretot després de la lectura d'un article d'en Duran i Lleida que cita breument la fundació del partit l'any 1931, he anat construint hipervincles que m'han portat de la fundació d'Unió a l'economia del coneixement. M'explico.

Duran i Lleida parla en el seu article de tres fundadors: en Pau Romeva, en Joan B. Roca i Cavall i en Lluís Vila d'Abadal. Diu entre d'altres, és veritat, però em va sobtar. Per què oblida el que fou el seu primer secretari general, en Josep M. Trias i Peitx? No m'hauria de sobtar gaire, ja que en Josep Maria, que vaig tenir el privilegi de conèixer en el seu exili de París, és el gran oblidat, i això ve de lluny. Era una persona brillant, d'idees avançades, gran diplomàtic, que va jugar un paper molt important a la Catalunya del Nord durant l'allau d'exiliats de la Guerra Civil, primer, i l'allau de desplaçats de la Guerra Mundial més tard. El govern francès va saber reconèixer la seva tasca, heroica en alguns moments. Nosaltres l'hem oblidat. Oblidem els nostres herois i som incapaços de construir un relat que els integri i els reivindiqui.

Pocs dies abans de llegir l'article sobre l'adeu a Unió n'havia llegit un altre amb motiu d'una exposició a la Torre Iberdrola de Bilbao, La memòria recobrada, on es reclama la contribució dels bascos a la independència dels Estats Units. Parlava de Diego de Gardoqui, home elegit per Carles III per coordinar el suport d'Espanya als independentistes que lluitaven contra la corona anglesa amb armes, diners i medicaments. Sorprenent però res a dir. Nosaltres hem oblidat en Jordi Farragut, menorquí d'origen català, heroi de la independència dels Estats Units i pare d'en David Farragut, primer almirall de l'armada nord-americana, lluitador en la guerra civil junt amb l'Ulisses Grant, comandant en cap de l'exèrcit de la Unió. En David Farragut és considerat un dels grans homes dels Estats Units i té una plaça al centre de Washington DC. N'hi ha molts d'altres que hem oblidat, com en Miró i Argenter, de Sitges, periodista i general de l'exèrcit independentista cubà que va lluitar amb en Martí i va acollir als seus braços el general Maceo ferit i agonitzant.

Seguint amb els hipervincles vaig recordar una conversa recent sobre el meu col·lega Manuel Castells. Tenim entre nosaltres el gran teòric de la societat xarxa, comparat internacionalment amb Max Weber, que va saber interpretar la societat industrial quan encara ningú creia en ella. La seva trilogia sobre la societat de la informació ha estat traduïda a 26 llengües, és doctor honoris causa per un gran nombre d'universitats dels cinc continents i ha rebut els premis més prestigiosos de sociologia. Fa vint anys que s'ha posat a disposició de les institucions per fer de Catalunya un país líder de la nova societat, la societat del coneixement. És veritat que quan va arribar, el president Pujol el va saber valorar i va donar suport a un gran projecte de recerca que vaig tenir l'honor de codirigir i que va captar la fotografia del país a l'inici d'una era de grans transformacions de les quals encara no som del tot conscients. Per cert, el president Pujol, un nom incòmode per a molts que malden per oblidar el servei que ha fet al país, amb el qual sovint no he estat d'acord però que sempre reconeixeré. S'ha de saber distingir la llum de les ombres si no volem acabar colgats per les pròpies misèries.

El fet és que avui, Madrid i el País Basc lideren l'impuls de l'economia del coneixement i que Catalunya es situa en una discreta posició intermèdia. Fa temps que hem pogut comprovar que el que deia Castells en la seva trilogia és cert, que l'economia del coneixement és el principal factor de creixement en la nostra societat, molt per sobre de l'economia lligada al totxo i als serveis immobiliaris, i que per aconseguir avançar necessitem un capital humà ben preparat. Això no es limita al fet demostrat que les societats amb un percentatge de població més alt amb estudis superiors són més innovadores –i aquí cal recordar les darreres dades: Madrid té un 37,9% de gent amb estudis superiors i Catalunya, un 28,7%–, sinó que també calen canvis profunds en l'educació.

Si han arribat fins aquí entendran la meva referència a l'hipertext, perquè finalment, el que volia dir es resumeix en un parell de línies. Catalunya sense estat és inviable. Catalunya sense un relat que reconegui els errors i que reivindiqui els encerts, també.