A Lleida, el pub Fissure ha vetat un parell de vegades l'entrada a un grup de joves pel simple fet de tenir una mal anomenada discapacitat. Els joves pertanyen a una associació de síndrome de Down, però en tot cas el nom de la síndrome o la minusvalidesa que els fa simplement diferents té poca importància davant el cúmul de despropòsits del local en qüestió. En primer lloc la mentida. Els expliquen sopars de duro, argumentant que no poden entrar perquè hi ha una festa privada quan un dels monitors hi accedeix sense problemes. Això és vergonya de dir la veritat, conscients de la roïnesa del motiu.

El segon greuge és no voler recollir el full de reclamacions que el grup havia demanat, fins al punt que van haver de requerir la presència dels Mossos. I és que en el capítol de drets i deures, tan vàlid deu ser el dret d'admissió per part dels propietaris com el de reclamació per part dels afectats, sobretot si se'ls vulnera la seva condició com a persones. I deixeu-me fer un parèntesis per qüestionar, precisament, els drets d'admissió d'aquests i de molts altres locals, que cada cop se centren més en el ser més que no pas en el fer de la persona. Un cosa és barrar el pas perquè la vestimenta no s'adequa a l'estil del local, i l'altra, molt diferent, és que el motiu de l'exclusió sigui la teva condició humana, ja sigui una discapacitat, el color de pell o una tendència sexual determinada.

Tornem al Fissure i parlem del perquè de tot plegat. Després de la pressió mediàtica els propietaris del pub demanen perdó i admeten que el motiu real és que no els deixen entrar perquè amb la seva presència els altres clients marxen. Davant la gravetat dels fets i negant-me a admetre que, si són certs els arguments, estem construint un monstre de societat, la pregunta que em faig jo és aquesta: si per definició un discapacitat és el que té una funció limitada respecte a la mitjana de la població, qui són els autèntics discapacitats en aquesta història?