Abraçar un nen

No afegiré res sobre Carme Chacón com a figura política. Tot el que tenia de bo i tot el que se li podia criticar, ja s'ha dit. I algunes coses les comparteixo. Em quedaré només amb el dia que la vaig anar a entrevistar al ministeri i com li brillaven els ulls conversant del seu embaràs i explicant-me que era nen i que li posarien Miquel. “Però encara no es pot dir!”, confessava entre rialles. És per això que parlaré del sentiment que provoca la mort sobtada d'una persona jove i mare. Sigui quina sigui, tant és la rellevància pública que tingui. I el que he observat és que davant el decés, a banda de l'esglai inicial, un dels primers pensaments que ha vingut al cap a la major part de dones és el seu fill. La necessitat de protegir-lo d'un dolor inevitable i, de retruc, l'impuls d'abraçar el teu fill, net, nebot o germà petit. Cosa de genètica; instint maternal, diuen. Senzillament no hi crec. És tan fals com que, per la mateixa raó, els nens marginen el rosa, empaiten la pilota o rebutgen passejar un cotxet de nines des que tenen ús de raó. És una qüestió cultural, tan arrelada com l'aparent atribució exclusivament femenina de mostrar major empatia envers el dolor aliè i de sumar-se al plor del que pateix. És per això que el dia que tots, homes i dones, davant la mort d'un pare o una mare tinguem com a un dels primers pensaments abraçar i besar el nen que tens al teu costat, voldrà dir, Carme, que ja s'haurà avançat molt en l'educació en la igualtat.