‘Amautes'

A La verdad de las mentiras Vargas Llosa explica com a la civilització inca els canvis de poder es resolien de manera expeditiva: quan moria l'emperador també morien, amb ell, les seves esposes, les seves concubines i els seus intel·lectuals, anomenats amautes, homes savis, “aplicados a la superchería de convertir la ficción en historia”. Tot i que en hores punta el mateix Vargas Llosa aposti per l'amautisme, la seva figura intel·lectual és d'una enormitat incontestable. Fins al punt d'ajudar-nos a entendre que el procés sobiranista ha tingut una virtut depurativa. Tard o aviat caldrà preguntar-se pels amautes d'aquesta època. És a dir, pels que van suplantar el rigor pel dogmatisme. Hi ha l'amautisme d'aquells que, en nom d'una enverinada “pau civil”, ajornen les llibertats de Catalunya. Hi ha l'amautisme dels que, en nom de la Ley, es fan còmplices de la repressió contra el sobiranisme. I també hi ha l'amautisme d'alguns sobiranistes, com per exemple els que de forma irada, gens argumentada i practicant la fal·làcia ad hominem, van reaccionar contra el debat intel·lectual (i moral) que Henry Ettinghausen, catedràtic d'estudis hispànics, plantejava en un article a la revista Núvol (10.8.2016). Aquell article, sense aombrar la figura de l'artista, desplegava una bateria d'observacions crítiques a les memòries de Carles Fontserè, arran del fet que aquest cartellista mai no es va retractar de l'admiració que li suscitava l'ocupació nazi d'Europa. Els vells amautes sabien que eren efímers, que la seva acció no aspirava a la posteritat. Aquest debat, no només sobre Fontserè sinó primordialment sobre la pulcritud en la recepció de les idees, va ser tancat en fals. És a dir, queda pendent.