Assassins de Camprodon!

Vinga, ara toca fer el cor fort, que ja ha passat el mes preceptiu de dol. El 18 de març, pels volts de Camprodon, moria un animal de granja. Diuen alguns interessats que el quisso d'un caçador es va colar al recinte del Santuario Gaia (una fundació que recupera bèsties maltractades) i li va tocar el rebre a l'ovella Nadia, verge i pura. Si això és cert, fa trenta anys s'hauria solucionat amb una trobada entre el caçador i el pagès: “Tu, si que em sap greu, com ho arreglem?” “Home, doncs, ara que ho dius, d'aquest xai n'hauria tret...” Sí, sí, ja ho sé, tot molt materialista i antropocèntric, però què volen que els digui, temps era temps, les que estaven com una cabra eren les cabres... L'incident hauria quedat circumscrit a alguna diferència econòmica, que hauria estat resolta de manera civilitzada. I és que la gent, en general, estava contra la tortura d'una bèstia per plaer o espectacle, però no se li acudia parlar d'“asesinatos” (com han fet els responsables de Gaia en el seu comunicat) ni vessava plors jeremíacs com aquest: “(...) quisimos darle un futuro, pero ese futuro se lo han quitado los cazadores (...)”. Oh, i què me'n diuen, de la perla deixada anar per un tal Manolo Ka a la convocatòria via Facebook d'una manifestació davant de l'ajuntament per protestar contra els caçadors? Traeros de casa cualquier cosa que podáis consumir (...) No os gastéis ni un céntimo en el pueblo y no os quedéis de turistas después de la mani. Sólo faltaría que el asesinato de Nadia se convirtiera en un negocio para el pueblo. Abans els parlava de fa trenta anys. Ara els voldria parlar del futur. D'aquí a trenta anys més, quan l'ONU ja hagi incorporat xais, gats, gossos i canaris a la Carta dels Drets Humans; quan el referent ètic i moral de la ciutadania sigui el cavall de Calígula, quina nova sensibilitat hiperbòlica s'empescarà algun espavilat per fer-se l'heroi altruista i cobrar un euret a cada membre? Jo, per si de cas, ja miro de no carregar tot el pes sobre la cadira, no arrossegar-ne les potes per terra ni asseure-m'hi després de dinar. No fos cas que una fundació em muntés un sidral perquè les juntes li grinyolen, perquè li salta la pintura del tornejat o perquè aquell pet deixat anar un divuit de març (involuntàriament, no cal dir-ho) ha vulnerat els seus drets i la seva dignitat com a moble.