Tribuna
Els ambaixadors
La independència, a banda d'alliberar-nos d'un estat de matriu feudal que ha arribat a un grau insuperable de putrefacció per les relacions endogàmiques entre el poder polític i l'econòmic, ens haurà deixat moltes altres coses. És important arribar a l'objectiu, però també és fonamental el procés que et porta fins a la fita. Hi ha coses que hem fet com a poble de les quals ara ja som plenament conscients: hem perdut la por, per exemple. Però les que més ens costaran de veure a curt termini estan relacionades amb el fet individual. De fet, la conversió del ciutadà en subjecte polític conscient i compromès és l'únic que ens farà lliures com a poble i com a individus.
L'Estat espanyol s'ha esforçat durant segles a aconseguir que els seus ciutadans no pensin. El poder polític castellà ja fa molt que va farcir un coixí on els seus ciutadans estan prou còmodes per no rebel·lar-se. Que això provoca que una part de la ciutadania quedi exclosa? Cap problema; de fet forma part de la trampa de la falsa estabilitat. Si com a ciutadà no corres riscos, no qüestiones les normes, l'statu quo, no cauràs fora del coixí. Perdre-ho tot és fàcil, recuperar-ho és tota una altra cosa. Per aquest motiu no hi va haver grans rebel·lions contra el franquisme; per això el dictador va morir al llit i el seu hereu va ocupar el tron. Per aquest motiu una part majoritària dels espanyols voten un partit que pateix una corrupció sistèmica. Als espanyols sempre els han fet gràcia els tramposos, sobretot si no els agafen.
Espanya ha viscut de les rendes proporcionades per l'única part de l'Estat amb una mentalitat dinàmica i amb un esperit emprenedor: Catalunya. Els catalans hem estat el tractor de l'economia productiva i els nostres rèdits han estat els que s'ha patejat l'oligarquia espanyola, que ja s'ha preocupat de repartir sucoses subvencions a territoris improductius per evitar maldecaps. Això ha estat, per a tots plegats –menys per a nosaltres–, la solució més còmoda. Per aquest motiu a certa gent li tremolen les cames quan els diem que marxem, perquè saben que hauran de pensar solucions per passar a ser productius.
Durant unes quantes dècades als catalans se'ns ha educat en el vassallatge i el mercadeig. No es pot negar que, col·lectivament, aquesta política ens ha permès prosperar com a país, però dins d'uns límits molt acotats. Durant aquests anys el catalitzador del sentiment nacional ha estat el futbol i la resistència lingüística. La crisi econòmica i l'arribada d'una dreta extrema al poder amb majoria absoluta són el que ha posat fi al miratge. No érem lliures, érem esclaus. Però fins i tot hauríem tolerat la descoberta de la realitat si el poder hispànic no ens hagués humiliat una vegada, i una altra i una altra. Ha estat aquest procés accelerat de vexació el que ha permès que la societat civil deixés l'estat catatònic i es mobilitzés reclamant els seus drets i, en veure que això no era possible dins l'estructura estatal, reivindicant el dret a decidir. Quina paradoxa, els espanyols han fet els catalans independentistes! I fins i tot han castigat tant les persones que procedien d'altres territoris, que n'han convertit una bona colla en els més entusiastes del procés.
Arribats aquí ens cal fer la darrera passa. Ningú pot decidir per nosaltres. Ara ja no es tracta de posar-se samarretes de colors i cridar independència al minut 17:14. Els nostres polítics potser no ens ho diuen prou clar, però xiulant i cantant ens fan saber que el procés d'emancipació nacional acaba on va començar: al carrer, i que els protagonistes som nosaltres: el poble.
El moment de fer-se la pregunta és íntim, personal i intransferible. Faré el que calgui (sempre dins una estratègia d'acció no-violenta) per defensar el meu dret a ser lliure? Soc conscient que jo soc el subjecte polític que pot fer canviar el present i el futur, i que els polítics són només una corretja de transmissió de la meva voluntat? Els defensaré quan toqui perquè el que fan ho fan per mi? Estic disposat a fer veure a les persones que encara dubten que Catalunya només és viable econòmicament, socialment, culturalment si es treu de sobre el jou d'Espanya?
Cadascú de nosaltres és el millor ambaixador d'aquesta causa: fora del país però sobretot, sobretot, a dins. Encara hi ha molta feina per fer. Moltes consciències per despertar a una realitat que els incomoda perquè els obliga a prendre decisions polítiques i a actuar en conseqüència. Més enllà del màrqueting dels sentiments, ens cal facilitar als nostres ambaixadors arguments que els permetin guanyar la baralla dialèctica amb els indecisos i amb els que tenen por. La llibertat rau en les vísceres però també en l'intel·lecte. De les dues parts n'hem de fer un tot.