I aquí no passa res

Als hereus del franquisme que governen l'Estat espanyol se'ls està revelant, finalment, la seva cara veritable, i aquesta no s'assembla gens a la dels veritables demòcrates. Tot el contrari. La seva és la dels polítics acostumats al mando y ordeno, a no escoltar gaire, per no dir gens, i a repartir prebendes entre familiars i amics. És una cara que, a més, cada cop fa més pudor. Una forta pudor de corrupció que taca tots els nivells del partit que van crear per poder sobreviure més enllà del règim del general de la veu estrident. Flaire de podrit que desprenen un munt d'exministres, expresidents autonòmics, exalcaldes i exregidors i càrrecs i excàrrecs públics de tota mena –més de vuit-cents– condemnats o investigats per tants i greus delictes que sorprèn, a hores d'ara, que el PP pugui continuar governant l'Estat com si res. Ni tan sols que el màxim responsable i president del govern, cridat a declarar al jutjat per donar explicacions sobre la corrupció de la seva organització, no hagi ni obert boca. Tot el contrari, fa com si no sentís ploure, malgrat que cau un diluvi i trona i llampega.

M'imagino fàcilment què passaria en qualsevol país europeu amb tradició democràtica si el partit en el govern estigués assetjat per tanta ferum de corrupció. Tot el contrari que a Espanya, de ben segur. Fa temps que els principals càrrecs haurien dimitit i, amb tota seguretat, el govern hauria caigut. Però ja ho deia l'eslògan Spain is different, inspirat, per cert, pel fundador del PP, aquell gallec que es pensava que el carrer era seu.

Que Espanya és diferent fa anys que ho sabem a Catalunya, i per això molts fa temps que en volem marxar. Per la corrupció, per la ignorància cap als drets més bàsics, per la manca de respecte cap a la diferència, per deixar enrere, definitivament, gent com l'exministre Ruiz Gallardón, que en l'enterrament del seu sogre, un franquista de pedra picada, no va moure ni un dit contra els que hi cantaven himnes feixistes. Ai, si eren amics i parents seus!