Secrets informatius

De tant en tant un polític convoca un o més periodistes a fer un cafè o un dinar amb la intenció d'oferir una mercaderia informativa reservada que rep el nom d'off the record. He dit sovint que no acabo d'entendre aquesta pràctica d'ús universal. Si l'ofici del periodista és fer accessible la informació, per què tots acceptem que se'ns en transmeti d'impublicable? “Per contextualitzar”, se'm diu, “per tenir elements d'informació i anàlisi suplementaris”. Tan refractaris com els periodistes som a les “intoxicacions”, i tot off the record en conté alguna que beneficia qui paga el cafè.

L'altre dia vaig treure el nas en un ambient de la professió on tothom tenia un off the record per explicar. Trencar un off the record pot comportar expulsions de la feina i del col·legi gremial, però enlloc no està escrit que no es puguin intercanviar entre col·legues o amb la família. Vaig acabar amb el cap com un timbal. Totes les informacions que llegeixo al diari o escolto pels canals audiovisuals, que són les que escriuen i propaguen els que eren allí reunits, no tenien cap interès ni eren res al costat d'aquell raig de notícies fresques i picants. Vaig saber interioritats del procés i de les persones que el condueixen, vaig lligar caps de notícies esparses, vaig entendre per què alguns pugen i altres baixen o es mantenen a la corda fluixa en l'àmbit polític, econòmic o comunicatiu... Algunes coses d'una hora lluny es veia que no podien ser i que eren el fruit de maledicències, però poguessin ser o no, totes estaven vedades al ciutadà corrent. Ara vostè, lector, que és malfiat i escèptic, ha detectat en una informació una cosa rara o que no lliga, i hi ha projectat un dubte o una teoria conspirativa. Doncs bé: pensi que si en sabés l'off the record comprovaria que ha quedat curt o que els trets van per un altre cantó, molt diferents i encara més espectaculars. Els moments més interessants de les tertúlies radiofòniques i televisives són els cinc minuts de publicitat, quan els tertulians s'ho diuen tot. Els mitjans “confidencials” afirmen no estar lligats a res, però qui ens assegura que un polític o un banquer no els ha neutralitzar amb un off the record que els obliga al silenci? Un off the record pot ser una maniobra de censura vestida del contrari. El lenitiu és investigar per arribar a la matèria reservada sense intermediaris interessats i poder-la publicar. Però qui investiga, si és car i vivim en la misèria i tot són interessos?

S'entén que hi hagi coses que els dirigents no puguin divulgar, però per què les filtren en cafès i dinades? Jo he renunciat fa temps al privilegi dels off the record, a risc de quedar com un pepet que no sap res i que de tot se sorprèn quan altres li subministren confidències. Que els polítics les expliquin al ciutadà cambrer que du el cafè.