Una festa que va i ve

Avui és 2 de maig. Fa algunes dècades era una festivitat que se celebrava a tot Espanya. Ara només és dia de festa a Madrid i a Àvila, tot i que pel cas que li fan algunes televisions espanyoles sembla que encara ho és a tot l'Estat. El franquisme va donar una gran volada al Dos de Maig –llavors s'escrivia en majúscula– perquè estava molt interessat a fer passar la seva sagnant rebel·lió contra la democràcia com si fos una guerra d'independència dels bons espanyols contra aquells que volien convertir la pàtria en una esclava del comunisme. El més curiós és que encara hi ha gent que s'ho creu.

El 2 de maig, tal com passa ara, no sempre ha estat un dia festiu. No ho va ser, fins i tot, quan va tornar Ferran VII –avantpassat del rei actual d'Espanya–, que devia el tron a la revolta dels ciutadans. Però és que al rei traïdor –com se'l coneixia– no li feia gràcia això de celebrar aldarulls, encara que li anessin a favor, i per això la festa només se celebrava quan els liberals podien remenar les cireres, que tampoc va ser gaire temps.

La festa no es va instituir fins al regnat d'Isabel II, i no perquè es tornés una demòcrata de tota la vida, sinó perquè necessitava el suport dels liberals, aquells que el seu pare manava afusellar.

Bé, tot això per dir que la festa del Dos de Maig anava i venia, i que molts dels fets que s'expliquen sobre aquella revolta són llegendes. Aquí no hi ha prou espai per explicar-les. Però ja és curiós que molts dels que dirien que no, que tot el que s'explica és cert i que no hi ha llegenda que valgui, són els mateixos que acusen els catalans d'inventar-nos la nostra història.

O sigui, menys donar-nos lliçons de rigor històric i més admetre que tots els pobles –tots– fan el mateix amb la seva història: no falsejar-la, però sí dotar-la d'una certa aura èpica.

I al final, saben què? Els catalans no necessitem raons històriques per exercir la democràcia i el dret a decidir. La nostra voluntat sobirana deriva del present i, sobretot, del futur que ens volem guanyar.