De set en set
Pàtria
Jo pensava que tenia una idea bastant verídica del que va ser el conflicte basc. Durant anys em sentia autoritzada a parlar-ne pel fet que part de la meva família vivia a Navarra i a Euskadi i la meva cosina va portar escorta durant els vuit anys en què va ser diputada al Parlament de Navarra. Creia que això em donava un privilegiat coneixement.
Era mentida. La realitat del que va viure la societat basca quan, instaurada la democràcia, ETA va seguir matant, va ser un horror amb majúscules. Els execrables crims de la banda terrorista varen aniquilar emocionalment diverses generacions. La factura és un deute pendent i cal deixar ben clar que en nom de la pàtria no es pot justificar cap tipus de violència que atempti contra els drets, les llibertats i les opinions dels altres.
Ara sé que no en tinc ni idea, del que realment va ser aquell drama ciutadà ni de la ignomínia diària viscuda a Euskadi. La banda terrorista ETA, en plena democràcia, va provocar una total amputació afectiva mitjançant l'extorsió, la intimidació, el terror i la represàlia en un país que no era només seu. Aquell adoctrinament absolut no justifica res.
Pàtria, la novel·la d'Aramburu retrata amb ponderació, equilibri i, encara que no agradi a alguns ni ho vulguin admetre, amb gran versemblança aquella realitat.
Escrivia encertadament Joaquín Luna a La Vanguardia dilluns passat: “Jo no crec que les pàtries siguin el darrer refugi dels canalles –com va dir Samuel Johnson–, però sí que són coartada per a la mediocritat; supediten l'individu a una causa sagrada col·lectiva en nom de la qual se sacrifica l'autocrítica, es culpa l'altre i s'acaba amb un «Tot per la pàtria».” Jo penso el mateix.