El cuc del plàstic

S'ha descobert un cuc sorgit de la cera que es menja i destrueix el plàstic. “La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia.” Joan Oliver ho deia amb una altra intenció i amb ira irònica, perquè es referia al mosquit, però els clàssics sempre són adaptables a situacions diverses. Un cuc ens eliminarà la molèstia del plàstic. Sempre ens hem de refiar de la feina destructora i també recicladora dels cucs, i ara no cal que ens posem desagradables pensant en el banquet dels cementiris evocat per Shakespeare, un altre immortal. Diuen que no és ben bé un cuc sinó una arna. Abans les arnes es menjaven a l'estiu els abrics de l'hivern, i a les cases es corria a omplir els armaris amb unes boles blanques desinfectants que semblaven anissos. Ara no sento parlar mai d'aquella arna. Potser Zara, que ens fa canviar el fons d'armari cada temporada, ha contribuït a l'extermini. O és que els vestits no es confeccionen amb llana...

Tant prestigi com havia tingut el plàstic. Entre altres utilitats, havia de salvar els boscos perquè les taules i les cadires i el paper d'embolicar serien fets de la seva matèria artificiosa. Els boscos han acabat saturats fins a la punta de l'Everest de plàstics nocius i recalcitrants, i ara recordo haver vist llençat en un bosc d'avets un avet de plàstic d'un Nadal passat. Mires, i sempre vola un plàstic. Entres a mar, i has d'enretirar un plàstic. S'haurà de fer una gran repoblació de cucs plasticides. Ja saben nedar i submergir-se a pulmó?

A col·legi ens havien explicat que el cos humà i gairebé tot el món tangible tenen un tant per cent escandalós d'aigua. Després hem après que tot és plàstic i que no et pots refiar ni del nom tradicional de les coses: la fusta, les llaunes, les pells, la roba, el vidre, el vímet, l'acer de la carrosseria dels cotxes, l'or olímpic... Un dia, el pollastre, les hamburgueses, els congelats i el suc de taronja van començar a fer gust de plàstic. Hem deglutit molt de plàstic però la nostra ingesta no val: haurem de confiar en la voracitat dels cucs per eliminar-lo. Cada dia comprovem que hi ha un animal inferior sense cervell més eficaç que nosaltres.

Som el que mengem, i en conseqüència tenim un component plàstic. Els cucs o les arnes de la cera ens picaran perquè ens trobaran apetitosos? Respectaran el mobiliari, o faran com feien els corcs amb la fusta? Els haurem d'espantar del donut i el yatekomo? Deixaran res dret i sencer? Una altra cosa: si ells, per llei nutricional, també seran el que hauran menjat, no ens trobarem després de tan llarg i abundant festí amb arnes o cucs de constitució plàstica? Es devoraran entre ells o haurem d'esperar que la natura diligent ens procuri la bèstia per a la nova molèstia?