De reüll
Avala que avalaràs
Susana Díaz ha decidit convertir la cursa del PSOE per recollir avals en una exhibició de força. Els de Patxi López i els de Pedro Sánchez es queixen que l'andalusa està exercint una pressió ferotge sobre els militants i afirmen haver trobat testimonis que corroboren eventuals amenaces. “Estàs pendent de rebre una subvenció de la Junta, oi?”, se suggereix a més d'un alcalde. Díaz pretén suplir la imatge de les cadires buides d'alguns mítings –en contraposició als simpatitzants que desborden les trobades de Sánchez– inundant Ferraz de firmes. Per poder ser declarat candidat formal, es necessiten 9.000 avals d'un cens de 187.000 militants. I fins dijous l'andalusa vol arreplegar-ne tants que el missatge sigui que els rivals estan perduts. Però de la mateixa manera que Díaz pensa que la gran afluència als actes de Sánchez és només un miratge que no es traduirà en una victòria del madrileny, els seus contrincants li recorden també que un aval no sempre és un vot. I sobretot, treuen a passejar els fantasmes de Joaquín Almunia –que el 1998 va aclaparar Josep Borrell amb milers de suports– o el de José Bono, quan l'any 2000 es va presentar amb una saca plena a vessar –llavors només es recollien entre els de compromissaris– fins al punt de pregonar que si Rosa Díaz no arribava li'n cediria els que calgués. En la votació final, però, tant Almunia com Bono es van quedar amb totes les firmes... i amb un pam de nas.