Novel·les sense context

Jo, que procuro no llegir novel·les recents perquè, entre altres raons igualment ximples, trobo que les del segle XX en avall ja m'ho han dit tot, resulta que per motius de feina, amistat o curiositat llegeixo gairebé totes les catalanes que cada Sant Jordi s'enfilen al rànquing de les més venudes, i algunes més. I què trobo? Trobo que al contrari de certes obres teatrals que són sensibles a l'actualitat del país, els nostres novel·listes procuren tant com poden esquivar qualsevol referència per exemple, i per dir una cosa, al procés independentista que ara ens té ocupats. Els escenaris on passa l'acció ens són familiars, els personatges que s'hi belluguen també, però en aquests escenaris els fets del dia no tenen lloc i els personatges s'abstenen de fer-hi esment. Fa poc vaig dir que les pel·lícules catalanes situades a Barcelona eviten fer sortir carrers i edificis massa representatius perquè un excés de barcelonisme o de catalanitat és contraproduent a l'hora de vendre els productes a Espanya. Els nostres novel·listes també participen d'aquesta por? Si hi participen és que pensen o els han fet pensar en traduccions al castellà. Potser sóc més malpensat del compte, però en algunes novel·les he observat que els noms dels personatges són intercanviables en els dos idiomes. Podria passar que els novel·listes fossin indiferents a l'efervescència política catalana, però no és aquest el cas perquè vistos i escoltats en persona hi estan interessats. Alguna novel·la és històrica. La història explica el present, no cal insistir-hi, però entre perífrasis amb barret i gorra es troba a faltar gent vestida d'època actual. Dins els llenguatges narratius, el procés, per dir-ne bé o mal, no disposa de cine ni de novel·la. D'assaig, en canvi, sí. Moltes novetats hi fan atenció. Però els assaigs no entren en els neguitosos circuits comercials.

He dit també que molts novel·listes catalans sembla que escriguin parant l'orella a les exigències o suggeriments dels anomenats clubs de lectura. En principi, res de nou: Dumas o Dickens també van ser sensibles a les pulsacions dels lectors, quan publicaven els escrits per entregues, i Madame Bovary seria la història del marit, si Flaubert no hagués redreçat el primer capítol. Ara: els membres dels clubs de lectura, no demanen als autors que acullen una mica de procés? O, com que no tot és procés, una preocupació per les pensions, l'atur, les preferents, els anys de la crisi i la misèria, la seguretat, les qüestions que segons les enquestes atabalen els ciutadans? Tampoc tot això no surt a les novel·les, i els lectors del futur se n'estranyaran. Quina mena de vida de club fan els clubs i els escriptors amb club o sense? L'evasió està bé, però tampoc tot és evasió ni desfici de vendre i complaure