Poesia i praxi

Al meu article del 6 d'abril, vaig dir que en la literatura catalana actual només tenen força i rellevància les obres que acompanyen d'alguna manera la pulsió de l'independentisme. A Twitter, Enric Gomà va dir que la meva afirmació era mentida; Joan Todó, que confonia lucidesa política amb talent literari, i Adrià Pujol, que l'afirmació multiplicaria per tres el nombre de novel·listes. A veure: m'intentaré explicar més bé i vejam si en la pròxima em dediqueu un emoji d'amor en lloc de tirar-me pedres, colla de sàtrapes.

Evidentment que la política i la literatura són registres radicalment distints. Per dir-ho ràpidament, la política tracta de la vida i la literatura tracta de la mort. La política és acció, intervenció, projecció de mons nous. La literatura, en canvi, és creació que recupera mons vells irrecuperables. No és que sigui història en el sentit que permet conèixer el passat. La literatura mostra les traces de la destrucció de les coses a través de la reflexivitat del llenguatge –un llenguatge que fa present la mateixa absència o, per dir-ho en heideggerià, un llenguatge que porta el llenguatge cap a si mateix.

Ara bé, tot i haver-hi una fissura abismal entre política i literatura, totes dues comparteixen un desig de l'altra, una voluntat de ser l'altra. La construcció política de nous mons sempre implica molta literaturització, molta retòrica, fantasia fins i tot, i una repetició performativa que ajudi a naturalitzar l'estat de coses que es vol construir. Aquesta literatura és vàcua si no va acompanyada d'acció. I això ho veiem amb el sobiranisme: hem de repetir com lloros que volem ser sobirans perquè la idea vagi fent forat, i alhora hem de fer passos endavant, salts al buit, trencar els ous, perquè les paraules esdevinguin una realitat i no mera retòrica. Per la seva banda, la literatura no és mai només llenguatge, perquè inevitablement fa referència a un món extern, sempre explica una història, sempre aspira a representar alguna realitat en si.

Que la literatura catalana acompanyi la pulsió independentista, doncs, no vol dir que els autors hagin de ser independentistes. Si fos així, Xavier Bosch o Pilar Rahola, que no fan literatura sinó comunicació, és a dir, que presenten paraules, temes, tòpics que ja eren presents, serien figures rellevants. El que vull dir és que les formes literàries més interessants són les que, dins de la seva incommensurabilitat, es poden interpretar com a correlacions, al·legories o símptomes de l'única acció transformadora de la realitat avui dia a Catalunya. Aquesta tasca d'interpretació ja no depèn dels autors sinó dels crítics que sàpiguen articular la relació impossible i alhora necessària entre poesia i praxi.