Keep calm
Les lliçons dels independentistes
Ahir es va celebrar el dia de Madrid; una festa que, com és prou sabut, coincideix amb la commemoració dels alçaments del 2 de maig i d'una guerra que, a Espanya, és coneguda com la de la independència. En el seu discurs, la presidenta de la comunitat, Cristina Cifuentes, va voler posar èmfasi en el llegat que van deixar els herois d'aquell dia i va voler remarcar: “Junts vam aconseguir reorientar una història que semblava condemnar-nos a la pèrdua de la independència.” La presidenta també va aconseguir posar-se en la pell dels ciutadans del 1808 i va sentenciar que no es van aixecar “per ser madrilenys, castellans, andalusos, catalans o de qualsevol altra regió, sinó per ser espanyols i per defensar un sentiment comú i indeslligable que ens uneix a tots com a nació”. En el tram final del seu discurs, Cifuentes va aprofitar per fer una crida “a tots els partits polítics i a la societat civil a mantenir-se units davant els nous enemics comuns, que avui són diferents dels del 1808 però davant els quals no podem abaixar la guàrdia”. I entre aquests, va esmentar “aquells que volen trencar Espanya vulnerant subtilment o oberta les lleis i la mateixa Constitució per tal de prendre decisions unilaterals que només corresponen al conjunt dels espanyols”.
No deixa de sorprendre que una política estableixi paral·lelismes històrics amb tanta lleugeresa. Posats a fer, podria haver comparat la corrupció de la cort de Carles IV amb la de Joan Carles I; o la que caracteritzar el partit de Mariano Rajoy amb el govern de Manuel de Godoy. Però el més inversemblant és que aprofiti un dia de la independència per manifestar-se en contra d'un procés independentista, com si els catalans del segle XXI no tinguessin el dret de reclamar allò que suposadament van desitjar els espanyols del segle XIX. Els escenaris són radicalment diferents; i, afortunadament, els ciutadans del 2017 disposem d'un instrument molt més civilitzat que els del 1808 per avançar cap a la llibertat: la democràcia.