Fa 500 anys

Fa 500 anys Carles de Gant va desembarcar al port de Villaviciosa per prendre possessió dels seus dominis castellans, jurídicament en mans de la seva mare, Joana. Hi va arribar acompanyat dels seus assessors borgonyons i catalanoaragonesos. Va nomenar l'arquebisbe Alfons d'Aragó, regent de la corona catalanoaragonesa, i el cardenal Cisneros de Castella. És el darrer monarca amb voluntat d'establir un imperi universal europeu i cristià. Aquesta vocació i la seva extracció cultural van facilitar una època de bona entesa amb les forces vives del Principat de Catalunya. No hi havia sobre la taula un programa de centralització castellanista com el que dissenyaria el seu fill Felip II. De fet, però, el mèrit de Carles és relatiu. A Catalunya, la guerra civil del segle anterior havia abaixat els fums de les oligarquies comercials urbanes i de la noblesa clericosenyorial. El seu besavi i avi havien apostat per una aliança tàctica amb representants de les classes populars: menestrals de la Busca i pagesos de remença per frenar el contrapoder oligàrquic de la Generalitat. De l'empat final en va resultar una continuïtat del poder econòmic principal amb avenços en els drets socials o polítics dels menestrals o dels remences després de la sentència de Guadalupe.

Carles es va trobar, doncs, la feina feta a Catalunya: una certa treva social i política; i les ganes de reimpulsar el país després de la sagnia de la pesta negra, les aventures imperialistes i la guerra civil. En canvi a les Illes, el Regne de València i Castella les lluites antioligàrquiques i antisenyorials, amb components de xenofòbia antimorisca o anticonversa, que van esclatar des del primer moment, van situar el nou emperador al costat de l'oligarquia feudal. L'anorreament identitari, social i econòmic d'aquests territoris comença llavors i ha deixat rastre.

Tornant al Principat de Catalunya, després de la sentència de Guadalupe que va significar l'eliminació de diverses càrregues feudals per als pagesos, es va iniciar un moment de recuperació econòmica important, no només basat en aquest canvi social agrari, sinó en la necessitat de remuntar una demografia extenuada per la pesta del XIV i la guerra civil del XV. D'aquí la creixent presència d'immigrants occitans en tots els territoris catalans. Producte d'aquests canvis socials al camp, comencen les bandositats entre nobles.

La millora econòmica també procedeix de les apostes europees del monarca. Malgrat la teoria comuna i simple del desplaçament del comerç cap a l'Atlàntic, això no va venir de cop i no en aquesta època. De fet la consolidació de la presència imperial a la península Itàlica, que ja havien començat els reis d'Aragó amb la conquesta de Sardenya, Sicília i Nàpols, fa de la Mediterrània occidental un autèntic llac català, amb un mercat interior protegit, per on circulen teixits de Catalunya i grans de Sicília. I a les Drassanes es construeixen sense parar vaixells de guerra.

Només la geopolítica de l'emperador amb la necessitat d'absorbir Gènova per poder atacar França i assolir el domini del Milanesat fa que Carles trenqui el monopoli català, donant avantatges als genovesos. Aquest és un dels primers motius de fricció de la Generalitat amb la monarquia dels Àustries. Així com les constants baralles entorn de les prestacions econòmiques per a les campanyes militars i navals per atacar França o defensar-se dels turcs; o les polèmiques entorn de la interferència de la Inquisició castellana en els afers policials i de justícia propis de la Generalitat. La subtil o descarada substitució de les direccions dels convents catalans per monjos de procedència castellana també és una altra font de conflictes. Amb tot, els nobles catalans com els Requesens i els Cardona tenen durant el regnat de Carles un paper molt rellevant en tots els afers mediterranis i internacionals, i també en la presidència de la Generalitat.

En aquesta època també es viu la florida dels pensaments renaixentistes i erasmistes a l'Estudi General de Barcelona, on ensenyen professors simpatitzants de les Germanies o dels Il·luminats. I tot plegat fomenta diversos intents de reformar els ordes religiosos atès el nivell de corrupció i disbauxa en què havien caigut molts convents. En l'àmbit eclesial també a Roma els papats dels Borja havien deixat la cúria i la jerarquia eclesiàstica plena de gent d'origen català o de la Corona d'Aragó, que van persistir en l'època de Carles.

És curiós que els 500 anys de l'adveniment d'aquest monarca tan clau tant per a Castella com per a Catalunya estiguin passant sense pena ni glòria. Alguna cosa hi deu tenir a veure la historiografia romàntica catalana sobre el mite de la decadència. I la historiografia romàntica espanyolista que situa el naixement d'Espanya ja als Reis Catòlics, i potser a Viriato.