Díaz, Sánchez, López

Susana Díaz ha estat aquest cap de setmana a Catalunya, en paraules seves, deixant-se la pell perquè els seus correligionaris del PSC la votin perquè sigui la nova secretària general del PSOE. Això de deixar-se la pell és el més rellevant que ha dit en tots els actes en què ha participat, que ja és dir. La resta són les generalitats, vaguetats i buidors, i alguna mentida, de costum. Al contrari de la necessària reconstrucció ideològica que necessita, el partit intenta ara col·locar al capdavant el més semblant a un líder carismàtic. Susana Díaz és molt soroll i poc contingut. Molta vehemència i nul·la intel·ligència. Indocumentada, demagoga, oportunista, populista, va fent carrera fins a les altes cotes de la incompetència. I no és estrany que corri la broma que és la candidata preferida del Partit Popular. Perquè en l'insult a Catalunya no és en l'única cosa que Díaz i Rajoy estan d'acord. Hi ha més afinitats. És també, però, la meva preferida en aquestes primàries. Només d'imaginar-me la possibilitat d'un debat electoral entre Díaz i Rajoy em venen ganes de votar-la a mi i tot.

De tota manera, encara que sigui per tot el que li han fet els seus, és inevitable sentir una certa simpatia (o empatia) per Pedro Sánchez. Fins i tot des de la llunyania ideològica. Per res més, però. Perquè a Sánchez ja el coneixem. El seu gran pecat davant dels companys de partit que li van fer el cop d'estat va ser que es resistia a permetre que Rajoy fos investit president i pogués iniciar la legislatura. Però ell ni tan sols es va plantejar la possibilitat real de poder formar govern si hagués acceptat que es fes el referèndum a Catalunya. En aquest tema, que afecta el bon funcionament de l'Estat, és igual que Díaz o el PP. Això sí, sense adonar-se de la contradicció democràtica respecte a Catalunya, ha clamat perquè l'elecció del nou lideratge del PSOE es faci amb el vot de les bases i no des de l'aparell i sense primàries. Estem d'acord, Sánchez, votar és la millor manera de resoldre conflictes i divisions com les que afecten el seu partit.

De Patxi López només cal dir una cosa. O dues. És la típica operació de posar el tercer candidat per afavorir el candidat favorit dels que manen. El submarí, vaja. La segona cosa és recordar que López va ser lehendakari a partir d'unes eleccions en què s'havia il·legalitzat l'esquerra abertzale i la correlació de forces resultant ho va permetre. Un gran mèrit.

I si han arribat fins aquí i es pregunten què faig donant voltes a un tema que els interessa tan poc com les primàries del PSOE, la resposta és molt senzilla. El que passa en aquest partit és també una de les raons per les quals el govern català està comprant urnes per fer el referèndum. Que no tot és mèrit de Rajoy i Aznar.